Aigua triomfant

Barcelona s'ha tornat a penjar l'or. Els Mundials de Natació estan sent tot un èxit d'organització, participació. Barcelona torna a situar-se al mapa de l'esport mundial i, com sempre, ho ha petat. La ciutat s'ha volcat en el planeta aigua. Barcelona s'ha inundat d'incondicionals de la natació. El Palau Sant Jordi està ple cada sessió de tarda. Un èxit de públic. I també un èxit en matèria esportiva. La piscina del Sant Jordi veu nedar als millors del món fent grans marques. Sent any postolímpic, els grans de la natació no han fallat. Tots, excepte Ryan Lochte. El nordamericà només ha guanyat, de moment, un or al relleu 4x200.
La resta dels grans han complert i han fet vibrar. Començant per la sincronitzada on Rússia ha guanyat tot el que aspirava, com es preveia. 7 ors de 7 possibles. Els xinesos han triomfat en els salts de trampolí on han guanyat 9 dels 10 ors que es jugaven. Ruta Meilutyte, la lituana, va fer el rècord mundial als 100 m. braça a les sèries classificatòries. Katie Ledecky és l'estrella a la piscina. L'americana és guanyadora als 400 m. estils i als 1500 m. lliures amb un rècord mundial extraordinari, baixant en 6 segons l'anterior marca.
Barcelona triomfa i innova. Per primer cop al calendari de la FINA, s'inclouen les proves del high diving, o salts de gran alçada. Orlando Duque, el colombià i Gary Hunt, el britànic, són els grans favorits a l'or a la plataforma de 27 m. instal.lada al Port Vell.
La delegació espanyola també està complint. Porta 9 metalls i aspira a igualar o superar el rècord d'11 medalles de Roma 2009. Les noies de la sincro, amb Ona Carbonell de líder (4 bronzes i 3 plates) Mireia Belmonte (1 bronze) i Melanie Costa (1 plata) són les que s'han penjat metall. I aspira a més. Potser amb Belmonte o al waterpolo. Les noies derroten als EUA a la reedició de la final olímpica de Londres 2012; en canvi els nois perden amb Itàlia en la reedició de la dura final de Barcelona 92 que tant bé rememora el documental Aigua, cel, infern de Televisió de Catalunya. Les noies lluitaran per ser a la final del Mundial. Els nois voldran acabar cinquens a casa, a Barcelona.
La mateixa Barcelona que s'ha llançat a la piscina organitzant, de nou, una competició de primer nivell. I ha tornat a sortir triomfant.

PostData 1: Ha mort Antoni Ramallets, porter del Barça entre 1948 i 1962, membre del Barça de les 5 Copes, que va patir en primera persona l'infortuni de la final de la Copa d'Europa del 1961, l'anomenada final dels pals que va perdre amb el Benfica. Ha mort una llegenda en blau i grana, vencedor de 5 lligues i de 5 Trofeus Zamora, als 89 anys. El millor porter de la història del club, un referent pels actuals metes del club com Víctor Valdés. DEP. El Barça, en el partit que va empatar al camp del Legia Gdansk polonès, va lluïr braçalets negres en homenatge a Ramallets.

PostData 2: En un altre amistós, l'Espanyol va empatar amb el Constantin d'Algèria a terres africanes en el primer dels dos partits a terres africanes. El segon serà a Líbia.

El nou professor

Us enrecordeu d'aquelles sensacions que tenieu quan tornàveu a l'escola, després de les vacances d'estiu? Aquella mandra de tornar a aquella grisa habitació, però també la il.lusió d'encetar un nou curs, més alt, amb nous companys i un nou professor.
Ben bé, aquesta metàfora, la podríem aplicar en el què va passar ahir a la Ciutat Esportiva del Barcelona a Sant Joan Despí. Ahir, amb el retorn dels internacionals de la Copa Confederacions, el Tata Martino es va posar a la feina.
Va seure els alumnes, va escriure el seu nom a la pissarra, es va presentar i va demanar que es presentéssin. El Tata serà aquest any el nou professor del Barça. Curiós, el cas dels internacionals. Van marxar amb Tito i arriben amb Tata.
Ràpidament el nou professor es va posar els pupils a la butxaca. El passat havia estat gloriós. Havien après tant amb els anteriors profes i havien guanyat tant que hi havia por que tot es trenqués.
Com va dir Víctor Valdés, en un acte promocional, estan contents amb la primera xerrada del Tata. Els hi va explicar que no vol trencar amb l'establert, i que amb el seu segell personal voldrà tornar a les essències que van fer gran al Barça.
Que Víctor Valdés, el nen rebel de la classe que ja ha dit que l'any que ve marxarà, digui això és bon senyal. Que ho digui el nen bo o el mimat no té el mateix valor que el quinqui.
I amb el quinqui, el bo, el normalet, arriba l'estrella, Messi, i el nou, Neymar, que vol compartir la llum de l'estrella i fer-se un lloc a la nova classe.
Avui, els nens marxaran d'excursió a Polònia. El Barça jugarà el camp del Lechia Gdanks, el tercer partit de la pretemporada. Però ho farà sense el professor Martino, que es quedarà a Barcelona, preparant les classes per poder treure matricula d'honor als examens que es presentaran a la temporada. A les 20:45, des de mig hora abans a Rac1, Rubi, el tercer de Tito, dirigirà el primer, únic i últim partit amb el Barça.
El Tata espera a estrenar-se, divendres a l'Aula Magna del Camp Nou, a la Masterclass del Gamper amb el Santos brasiler. Davant l'exigent públic del Camp Nou donarà la primera lliçó com a nou professor del Barça.

PostData 1: A l'espera de tancar-se el fitxatge de Samuel Rosa, l'Espanyol ha tancat dos noves incorporacions: Pizzi i Sidnei, que venen cedits del Benfica portuguès. Pizzi, que duu aquest sobrenom perquè és ídol de l'exjugador del Barça, va jugar aquest any cedit al Deportivo de la Corunya.

PostData 2: L'extècnic del Bàsquet Manresa, Jaume Ponsarnau, serà l'ajudant de Juan Antonio Orenga, a la selecció espanyola. S'estrenarà a l'Europeu d'Eslovènia del setembre, substituïnt a Chus Mateo, nou tècnic del Fuenlabrada.

PostData 3: Amb una gran remuntada al tram de crol, la badalonina Mireia Belmonte es va penjar la medalla de bronze, la novena de la delegació espanyola en aquests Mundials de Natació de Barcelona, en la prova dels 200 m. estils. A les Picornell, en la reedició de la final olímpica Londres 2012, la selecció espanyola femenina de waterpolo va derrotar als EUA als quarts de final de la competició i jugarà amb Hongria les semifinals.

Amb els ulls de Tata

Divendres a la matinada, Gerardo Martino va arribar a Oslo on el Barça jugaria l'endemà el segon partit de pretemporada. Dissabte al matí es presentava davant els seus nous deixebles, i a la tarda estava a la grada de l'Ullevaal Stadium per presenciar el matx amb el Valerenga. El Tata va veure la victòria culé per 0-7. Un triomf plàcid. Va ser una tarda de dissabte replena de futbol, tant amistós; el triomf del Madrid amb el PSG a Goteborg, o el KO de l'Espanyol a la presentació del nou Sabadell de Javi Salamero, com oficilal; la victòria de l'Ajax d'Amsterdam, amb l'exblaugrana Bojan Krkic de titular, amb l'AZ Aalkmar a la Supercopa holandesa, o la derrota del Bayern de Munic de Pep Guardiola amb el Borussia de Dortmund a la Supercopa alemanya. Així doncs, el Pep, no podrà emular el que va fer amb el Barça i no ho podrà guanyar tot en un any com va fer el 2009.
Avui el Tata ja ha conegut la resta dels jugadors que estaven de vacances després de la Copa Confederacions, és a dir els internacionals de la selecció espanyola (Xavi, Iniesta, Piqué etc…) i Neymar, l'altre estrella juntament amb Messi.
Als Mundials de Natació de Barcelona, la delegació espanyola suma 7 medalles (4 bronzes i 3 plates), en la sincro. Les dos últimes són les plates en la rutina lliure per equips i en combo. Ona Carbonell ha liderat l'equip i s'ha penjat tots 7 metalls. Dissabte, es va acabar la sincronitzada i va donar pas a la natació. La piscina del Palau Sant Jordi s'ha vestit amb les corxeres que separen els carrils i s'ha començat a familiaritzar amb el crol, la braça i la papallona. I en certa manera l'Ona ha donat pas a Mireia Belmonte. La badalonina alberga la majoria d'esperances per ampliar la nòmina de medalles per la delegació espanyola. Belmonte, que competeix en 6 proves, ja ha perdut una opció a medalla, en no arribar a la final dels 400 m. lliures, on la mallorquina Melanie Costa es va penjar la medalla de plata, donant la vuitena medalla per la delegació espanyola. A les Picornell comença la competició de debò i entrem a les rondes del KO al waterpoli, on la selecció espanyola masculina va derrotar als EUA i jugarà als quarts de final amb Itàlia. Per la seva banda, les noies van derrotar a Nova Zelanda i es jugaran amb els EUA, l'accés a semis, en la reedició de la final olímpica de Londres 2012.
Aigua: la protagonista a Barcelona, i l'anhel dels pilots de la F1 on la caldera d'Hungaroring, on s'ha arribat als 40 graus, els ha martiritzat durant tot el cap de setmana del GP d'Hongria. Victòria a la cursa pel Mercedes de Lewis Hamilton, la primera de la temporada de l'anglès. El finlandès Kimi Raikonnen, segon i l'alemany Sebastian Vettel, tercer, completen el podi. Fernando Alonso acaba sisè i perd la tercera plaça de la general.
Amb els ulls de Tata, observadors i analistes del què serà el futur del Barça, i de lluny, ell a Oslo i nosaltres a casa, hem acomiadat un nou cap de setmana esportiu, on la calor també ha jugat.

Arri Tata-net

Ha començat a caminar el projecte Tata Martino a Can Barça. En una roda de premsa multitudinària, els nervis han jugat una mala passada al tècnic argentí que ha buidat unes quantes ampolles d'aigua durant l'hora i quart de roda de premsa.
Amb humilitat, certa timidesa, tranquil.litat, prudència i contundència s'ha presentat davant l'exigent aficionat culé. Diu que aplicarà el seu segell personal en un lloc on s'haurà d'adaptar a la idiosincràcia del club. Ell és el nou. El futbol del Barça és el seu futbol, amb els matisos del Tata. Per tant, ha assegurat que vol recuperar els tics Guardiola/Tito, que s'havien difuminat.
Ha insistit que compta amb tota la plantilla, Cesc inclòs, del qual ha dit que és intransferible, que és home de planter i que comptarà amb la gent del filial. Sobre Messi i Neymar ha dit que és un gran repte il.lusionant posar-los junts. I ha enviat un missatge a Tito, al que li desitja una ràpida recuperació.
Amb la retòrica pròpia dels argentins, sense ser en cap cas Marcelo Bielsa, amb els "este" i aquell característic accent ha convençut força, tot i que no ha resolt alguns dubtes que el soci tenia, bàsicament perquè ni ha vist la plantilla (que està a Oslo de gira) i que tot just porta unes hores a Catalunya. De mica en mica el propi Martino i el temps resoldran les incògnites que hi ha: altes i baixes, el paper de Roura i Rubi, etc...
Martino ha convençut i s'ha posat el seu nou propietari, el soci del Barça, amb una frase que el pit marcar al llarg de la seva estança al Camp Nou: serà un fracàs no guanyar un títol amb el que tenim.
El Barça ja té nou amo de la banqueta. Un senyor de l'Argentina que vol seguir l'estela d'uns senyors de Catalunya. Canviem crema catalana i escudella pel dulce de leche i els asados. El futbol serà el mateix.
Benvingut Gerardo. Arri Tata-net. I molta sort

PostData: Nova medalla per la delegació espanyola i, per descomptat, per la sincro. La cinquena als Mundials de Natació de Barcelona és el bronze d'Ona Carbonell i Marga Crespí al duet de rutina lliure. Or i plata per les de sempre: Rússia i Xina

Dolç turment

El Bayern - Barça d'ahir no va servir per treure cap conclusió definitiva sobre res del què envolta l'equip blaugrana. Com ja sabem el matx d'ahir va ser quelcom transitori pel futur que ha de venir. Un partit que fins i tot molestava: primer a Pep Guardiola que mai hauria volgut jugar un amistós tant recent contra el seu equip de sempre, que va deixar per desgast (si fos per ell, el partit no s'hauria jugat); segon, al propi Barça que, sense rodatge, ni tècnic, ni ànims va haver de jugar una costellada contra el campió d'Europa i contra el Pep, mite i TOT a Can Barça i; tercer a Uli Hoeness, el president del Bayern, que es va treure de la màniga una costellada per recaptar fons per beneficiència i netejar la seva imatge arrant d'un afer amb l'hisenda alemanya.
Futbolísticament no podem treure res, almenys amb un Barça mancat de forma, d'ànims i de força. Pel què fa al Bayern si que podríem treure suc a un parell de conceptes que ja havíem vist al Camp Nou. Per el Pep, qualsevol partit és important, inclòs molestos compromisos com aquest. L'alineació inicial que va presentar ahir, podria ser ben bé un 11 de gala per passejar-se per Europa. Excepte Bastian Schwensteiger, que va sortir a la segona part, hi éren tots: Müller, Robben, Neuer, Lahm... I això que dissabte tenen el primer títol oficial en joc, la Supercopa alemanya amb el Borussia. L'altre conclusió és el joc. Durant la primera part, sobretot, el Barça era una baldufa, a mercè del joc dels bavaresos. El Bayern pressionava i tocava com ho feia el Barça del Pep en les seves millors èpoques. En certa mesura, el Barça va tastar la seva pròpia medecina que tants anys va fer engolir als equips rivals.
Amb aquestes premises, podríeu pensar que el Bayern va golejar. Doncs no. A la mitja part 1-0.
A la represa, el partit es va empobrir i el Barça B reconvertit en A, ja que l'onze blaugrana (ahir amb la senyera) estava format absolutament per homes del filial, va jugar de tu a tu a un Bayern amb el cap a dissabte i que no va voler fer més mal del què ja duu el Barça. Els nanos del filial culé no van fer pas mal partit. Van combinar bé algunes jugades i van demostrar que estan més rodats que els grans.
Sigui com sigui, el famós amistós Bayern - Barça, el duel amb Pep Guardiola, on tothom pensàvem que ens cauria un carro i seria una tortura, al final va ser un dolç turment, que acabà 2-0 per acomiadar, almenys durant un temps, l'era Pep Guardiola, amb extensió Tito Vilanova, i obrir l'era Gerardo Martino . El Barça ja gira en mode Tata .

PostData 1: L'ACB, en assamblea ordinària, confirmà al Bàsquet Manresa, el La Bruixa d'Or, com a equip de la lliga per l'any que ve. L'incompliment dels requisits per pujar dels campions LEB, Burgos i Alacant, propicia de nou el Miracle Manresa, el més difícil. Ara si, Resa és ACB.

PostData 2: Quarta medalla per la delegació espanyola als Mundials de Natació de Barcelona. Quarta medalla per la sincronitzada. Quarta medalla per Ona Carbonell en global. Ahir, la catalana, va aconseguir el bronze al solo de rutina lliure darrere la xinesa  Xuechen Huang. i la reina de la sincro mundial, la russa Svetlana Romashina, que ja suma 14 ors en Mundials i més de 20 en total, i encara li queden proves. Romashina és digne successora d'un dels mites de la sincro mundial Natalia Ischenko.

Estació d'enllaç

Fins fa una setmana havia de ser el partit del morbo. El partit on s'hauria d'escenificar el trencament d'una relació d'amistat de 27 anys. Aquell matx on els voltors volien fotografiar el moment en què Pep Guardiola, amb cara de fàstic, saludaria a Tito Vilanova. Molts mitjans s'havien acreditat per viure en directe l'amistós Bayern - Barça, el primer partit del Pep contra el seu exequip que, hauria dirigit Tito Vilanova.
Hauria dirigit si, el guionista de la vida hagués decidit que el Tito hauria de triar entre fer el seu somni realitat, seguir entrenant el millor equip del món, o aferrar-se a la vida i curar-se del mal lleig que fa dos anys que el martiritza.
El Bayern - Barça d'avui a les 18:30 (desde les 18:00 a Rac1), l'amistós més mediatitzat de la història, pren una nova simbologia, un nou caire molt lluny de la bronca, d'abraçades d'ós i punyals amagats, que fa 7 dies tenia el matx. És l'últim partit de l'era Tito, dirigit per Jordi Roura i Rubi. A partir de demà la pilota girarà en mode Tata, Tata Martino, menjarà asado i beurà mate.
Avui veurem l'acte de defunció d'una manera d'entendre el futbol i la vida al voltant de la pilota. Però no enterrarem el model Barça. La pilota continuarà girant. El Barça la seguirà tocant, robarà pilotes, pressionarà la primera línia rival i tindrà dues portentoses estrelles que lluitaran per fer-se lloc al tro de Rei del Planeta Futbol: Messi i Neymar. Però ho farà a la manera del Tata, al llenguatge de Gerardo Martino, a la forma del nou tècnic del Barcelona.
Mentre esperem el primer partit del Tata per fer les odioses comparacions, avui viurem un partit únic.
L'Allianz Arena de Munich serà l'estació d'enllaç de dos maneres diferents d'entendre el mateix model futbolístic. El tàndem Roura - Rubi donaran la mà a Tito i a Tata en presència del totpoderós que va crear la filosofia que ambdós comparteixen: Pep Guardiola, que busca a Munich fer el que va fer a Barcelona.
No us perdreu l'amistós més simbòlic de tots perquè serà irrepetible: el del debut de la samarreta senyera i el del traspàs de la mateixa manera de viure i veure el futbol.

PostData 1: Final del serial de l'estiu a l'Espanyol. Samuel Rosa ja és nou jugador perico després que fructifiquéssin les negociacions amb el Fluminense.

PostData 2: Notícies al món del bàsquet: FIATC renova com a patrocinador del Joventut. El Barça de bàsquet fitxa a l'eslovè del Brose Basket alemany Bostian Nachbar.

De Tito a Tata

Gerardo "el Tata" Martino. Aquest és l'entrenador escollit per la directiva del FC Barcelona per suplir a Tito Vilanova. Encara amb el cadàver calent, l'entrenador argentí és l'escollit en la presa de decisió més difícil que ha hagut de prendre Sandro Rosell en tot el seu mandat.
No és dadaïsme, és el futur del Barça. De Tito al Tata. Canviem de rumb, canviem de ters. L'eix de rotació de la pilota blaugrana canvia de Catalunya a Rosario, la pàtria de Leo Messi, César Luís Menotti, l'últim tècnic argentí que va entrenar el Barça, que va dur Maradona, Marcelo Bielsa o el Che Guevara.
Canviem de rotació la pilota però no la filosofia de joc. Per molts és, fins avui un desconegut. Per d'altres, la primera referència de Martino com a tècnic (com a jugador és un mite de Newell's Old Boys, l'equip de Rosario, tant que una de les grades de l'estadi duu el seu nom) la trobem al Mundial del 2010 a Sudàfrica. Com a seleccionador del Paraguay va conduïr l'equip a ser una de les revelacions del Campionat. De fet, amb el futbol del Tata, la selecció americana va fer patir molt a la selecció espanyola/Barça als quarts de final del torneig. Abans d'arribar a Barcelona, ha entrenat a Newell's on va arribar a guanyar el Torneo Clausura de la Lliga Argentina.
A base d'entrevistes tant a ell, que es poden veure al Youtube, com a col.laboradors seus que vindran al Barça podem concloure que els seguidors blaugranes poden estar tranquils. La filosofia del Tata és molt semblant a la de Pep Guardiola: futbol de toc, ràpid, àgil, pressió a la primera línia rival i sense regalar cap bola al contrari. Tal com va dir el preparador físic de confiança del Tato, Paolorosso, diumenge a la nit al Tu Diràs de Rac1, Newell's seria el Barcelona d'Argentina. Més clar l'aigua.
La colònia sudamericana del vestidor del Camp Nou, és a dir Leo Messi o Javier Mascherano està molt content amb l'elecció del nou tècnic. Així que tranquil culé, D10u no està enfadat i, és més, avala el fitxatge.
El culé ha d'estar tranquil pel futur esportiu del seu Barça. Tata és el nou tècnic, però podria haver estat Luís Enrique (el favorit del soci poruc, per allò de "més val savi conegut que savi per conèixer") Guus Hiddink, Rubi o jo mateix, que el més semblant a una bola de futbol que ha xutat ha estat la virtual dels videojocs. Mentre entengui la fesonomia, la filosofia de joc (que amb matisos és la mateixa d'ara) i la idiosincràcia d'un club i d'una afició que es passa més temps xiulant al seu equip que animant-lo (més prova que els dubtes que genera Tata abans que aterri a Barcelona), ja tindrà mitja feina feta. L'altra, és imprimir el seu segell. Retocar perquè seguim triomfant. L'exitós model del Pep, que és el de Bielsa, deixeble de Tata, ha quedat en dubte. Reconquistar-lo serà el primer èxit de Gerardo Martino.
Molta sort al Tata, un meló per obrir que esperem que sorti dolç. Que faci la seva feina, que començarà, segurament dissabte a Oslo amb l'amistós amb el Valerenga noruec (el famós partit Bayern - Barça de dimecres el portaran Jordi Roura i Rubi): que tingui content al Leo, que sàpiga conjurar els 2 cracs, Neymar i Messi, i que canvii el què calgui perquè l'equip millori i no es desviï del camí marcat per Guardiola i Tito. I el soci també: que es cagui amb la novetat, com sempre, ("però si ja teníem el Luís Enrique perquè hem de fitxar aquest que no sé ni quina cara fa") i que continuí amb el pessimisme incrustat, encara que no hagi vist res ("amb aquest Tata cap a Segona).
Ara passem el dòl com cal i animem al Tito, el predecessor del Tata, en el partit més important de la seva vida.
De Tito a Tata. La vida continua. A Can Barça també.

PostBarça: Carpeta tancada en el cas Thiago Silva. El president del PSG ha enviat una carta al Barça dient que el brasiler és intransferible i que no cal que intentin més fitxar-lo. És el mateix procediment que ha fet servir el Barça per fotre carbasses al Manchester United que volia a Cesc.

PostData: Tercera medalla per la delegació espanyola als Mundials de Natació de Barcelona. Ona Carbonell amb les seves companyes de rutina tècnica de la sincronitzada aconsegueix la plata, darrere de les intractables russes.

La Nit de París

Encara amb l'impacte de la renúncia de Tito Vilanova de la banqueta del Barça per culpa d'un nou tractament que curi definitivament la seva malaltia i que li fa incompatible seguir compaginant la seva tasca de tècnic; amb un Pep Guardiola molt afectat i ja en plena rumorologia de substitut, el cap de setmana ens deixa l'inici de la competició als Mundials de Natació a Barcelona.
Mentre al Palau Sant Jordi, el dissabte, es disputaven les preliminars del solo de rutina tècnica de la sincronitzada, al Port Vell es disputava la primera lluita per les medalles. Una lluita emocionant decidida a la photo phinish. Final a l'sprint a la prova dels 5 km. d'aigües obertes femenina. Or per l'americana Haley Anderson superant per només 6 dècimes a la brasilera Claudia Okimoto.
Posteriorment es va disputar la final del solo tècnic on la catalana Ona Carbonell va guanyar la medalla de bronze darrere la russa Svetlana Romashina i la xinesa Xuechen Huang.
L'endemà el duet Carbonell - Marga Crespí, la balear es va endú el bronze en la rutina tècnica, per darrere Rússia i Xina.
Ha començat també el waterpolo a les Picornell i el concurs de salts a les Piscines Municipals de Montjuïc.
Això a Barcelona. Perquè a París, la nit va coronar al rei del Tour del Centenari. La ciutat de la llum va il.luminar al britànic Crist Froome, com a indiscutible guanyador de la ronda francesa. Per primera vegada al Tour de França, l'última etapa es va córrer al capvespre donant un nou encant, inèdit fins ara, a la capital francesa, amb, el tradicional circuït de 10 voltes pels voltants dels Camps Elisis. Nairo Quintana, el colombià en la seva primera participació, va ser segon, mallot de punts vermells com a rei de la muntanya i mallot blanc del millor jove, i el català Joaquim Purito Rodríguez, gràcies a la gran etapa de dissabte a Semnoz, (que va guanyar el sudamericà) i al desfons final d'Alberto Contador, acaba tercer la Grand Boucle. El mallot verd de la regularitat per l'eslovac Peter Sagan. Marcel Kittel, l'alemany, va vèncer en l'última etapa i tanca el cercle, ja que ja va guanyar la primera etapa a Còrcega. Per cert, espectacular el muntatge de la cerimònia del podi amb una videoprojecció sobre l'Arc de Triomf que acompanyava el ritual.
Tant bon punt va acabar el Tour al circuït de Laguna Seca als EUA es va córrer la cursa de Moto GP, l'única en què la cilindrada gran va sola i no comparteix pista amb les altres categories del certàmen, que des de la setmana passada, estan de vacances. Triomf per Marc Márquez per davant de l'alemany Stefan Bradl, gràcies a un espectacular avançament del català sobre Valentino Rossi i després sobrepassant al teutó. El de Cervera és més líder aprofitat, a més, perquè Jorge Lorenzo i Dani Pedrosa corrien mermats fisicament.
Per cert, que el Barça de bàsquet ha fet el fitxatge mediàtic de l'estiu, el del grec Kostas Papanikolaou, provinent de l'Olympiakos.
L'aigua de Barcelona i la Nit de París, protagonistes d'un cap de setmana amb l'ànima i les ganes que el Tito es posi bo. #animstito

Ànims Tito

Carta oberta a Tito Vilanova

Admirat Tito

No m'ho puc creure. Un altre cop. Fa poc que el món del futbol s'ha tornat a compulgir. El cor torna a estar en un puny. Tornes a estar malalt. Has tornat a recaure de la malaltia que et va fer deixar la banqueta durant dos mesos fa mig any.
Has pres una decisió molt difícil. Has decidit plegar del Barça per seguir lligat i aferrat a la vida. Aquesta vida que t'ha tornat a fotre la més gran de les putades.
Ara poc importen les preguntes sobre el Barça. Si ets persona, les úniques preguntes que et pots fer és si et curaràs definitivament.
M'importa un rave qui serà el pròxim entrenador del Barça. M'importa poc què faran l'any que ve. M'importa poc la gira que ha de començar demà. Totes aquestes preguntes trivials que s'estan fent els socis i seguidors del Barça importen molt poc. Almenys a mi.
El que si m'importa és perquè un altre cop a tu. La mateixa pregunta que es fa qualsevol familiar a qui li diuen que el seu pare/mare/cosí/germà/avi li diuen que ha recaigut del mal lleig.
A prendre pel sac el futbol, la teva amistat o enemistat amb Pep Guardiola, esbombada per tothom com si fos un Sálvame a l'engròs.
La roda de premsa de dimarts ja no té cap sentit. Cap ni un. Els esdeveniments s'han precipitat. El que vam veure i sentir dimarts és res.
El famós partit Bayern - Barça que s'hauria de jugar el dimarts perd tot el morbo més enllà d'un `partidàs de futbol. Les àligues carronyaires que volien sang en la teva retrobada amb Pep Guardiola ja poden tornar a casa. No hi haurà sang. Només afecte i ànims. Segur que el Pep, ja sap la notícia, i que deixarà de banda tot el ressentiment que et podia tenir, si és que n'ha tingut.
Però poc importa. Res no importa més per a tu, que et posis bo. Que et curis d'una punyetera vegada. El futbol és una futesa al costat de la vida. Has decidit viure. Has intentat conviure amb el futbol, però l'enemic és més gran que la piloteta i l'hectària verda. Però no és prou gran perquè l'arbitre Mal Lleig t'expulsi vida del terreny de joc de la vida.
Res més. Molts ànims. Te'n sortiràs.

Firmat

Un que et vol tornar a veure

Be water my friend

A partir d'avui, la ciutat de Barcelona tornarà a situar-se al mapa de l'esport mundial, amb un clàssic de l'esport estival: els Campionats de Natació; sigui en format Europeu, o com en aquest cas, format Mundials.
10 anys després de BCN'03, la capital catalana reviurà l'esperit de l'aigua. De fet, els Mundials del 2003 van ser el del sorgiment de la natació catalana. Avui, 10 anys després, els peixos i les sirenes del nostre país s'han consagrat i no és descabellat que aconsegueixin més d'una medalla. De fet, la sincronitzada, esperem, ha de donar el botí més gros per la delegació espanyola, formada majoritariament per catalans.
Fa 10 anys ens vam enamorar d'una sirena anomenada Gemma Mengual que, amb somriure perenne i gran bellesa, sorprenia al món. Avui, la Gemma està retirada i ha donat pas a una nova generació que porta al darrere moltes i moltes medalles. Qui també no hi és, respecte el 2003, és Anna Tarrés, l'entrenadora que va eclosionar i popularitzar aquest esport i a qui la polèmica ha marcat als darrers temps. Per cert que Mengual i Tarrés donaran morbo als Mundials, després de tota la polèmica amb les supodades vexacions a les seves noies que van suposar la destitució de la tècnica. Mengual a TVE i Tarrés a TV3 comentaran la competició per la televisió.
10 anys després de BCN'03, els Mundials també han evolucionat. L'organització ha dissenyat una competició per esdevenir la millor edició de la història.
Amb el Palau Sant Jordi, com a joia de la corona, reconvertida de nou, en una piscina, més profunda que al 2003, on veurem les proves de natació i les de la sincro. A més, les Piscines Picornell albergaran el waterpolo; les Piscines Municipals acolliran les proves de salt, amb l'skyline de Barcelona al fons on tornarem a veure imatges icòniques que ens faran reviure el concurs de salts dels JJOO del 92 o dels Mundials passats, amb els saltadors caient per la Sagrada Família o la torre Agbar; i el Port Vell, on es faran les proves d'aigües obertes i una nova prova inèdita al calendari mundialista de la FINA: el High Diving, o els salts des d'una plataforma de 27 m. (20 m. en el cas de les dones). Són d'aquelles proves que acostumen tancar la secció d'esports dels Telenotícies.
Aquests són els escenaris. Però qui seran els protagonistes dels Mundials de Natació 2013 a Barcelona? Sens dubte, n'hi ha un que sobresurt per damunt de tots: l'americà Ryan Lochte. Sense l'ombra gegantina de Michael Phelps, Lochte vol treure's l'espina d'uns mals JJOO a Londres 2012 i aspira a 7 ors. Amb Lochte, també haurem de tenir en compte les participacions del brasiler Cesar Cielo i el francès Yannick Agnel, la gran sensació de la passada Olimpiada. Si Lochte serà l'estrella masculina a la piscina, l'americana Missy Franklin amenaça a ser la reina de Barcelona 2013. Amb els 4 ors olímpics que porta de Londres vol ratificar el domini a l'aigua del Palau Sant Jordi on també aspira a 7 metalls. Al costat de Franklin, atents al nom de Ruta Meillutyte, la lituana; una jove de 16 anys que aspira a que l'americana no guanyi tot el que es proposa.
No és ni molt menys el millor, però si el més mediàtic. El britànic Tom Daley arrossega amb ell milions de fans. La precocitat del jove saltador, que ja era campió del món als 15 anys, fa 4 anys, és un cas insòlit a l'esport. A les Piscines Municipals de Montjuïc serà una de les sensacions.
El duel entre l'anglès Gary Hunt i el colombià Orlando Duque monopolitzarà la lluita per l'or al High Diving, comrere ja ho fan normalment amb les habituals proves de la Copa del Món que organitza Red Bull.
Els catalans tindran molt a dir a Barcelona 2013. Mireia Belmonte, doble plata als passats JJOO, nedarà en 6 proves. La badalonina és l'aspirant catalana més clara a medalla en la natació. També haurem d'estar pendents del concurs d'Aschwin Wildeboer, Marina Garcia, Melanie Costa, el cordovès Rafa Muñoz, bronze als passats Mundials de Roma als 50 m. esquena; i a Èrica Villaecija que correrà els 1500 m. al Sant Jordi i els 10 km. d'aigües obertes.
Les medalles més clares i segures, ja veurem de quin color, són les de la sincronitzada. Si Gemma Mengual i Anna Tarrés van liderar l'equip al 2003, ara són Ona Carbonell, després de la retirada sobtada d'Andrea Fuentes, la successora de Mengual, i Esther Jaumà, com a tècnica, qui portaran les rendes de l'equip espanyol, amb gairebé ple de catalanes. Veurem fins a quin punt les russes són superiors a les espanyoles i si les xineses poden donar algun ensurt.
I a les Picornell, el waterpolo serà protagonista. Els homes de Rafa Aguilar han canviat la força per passar a ser un equip més ràpid. La plantilla és gairebé la mateixa que va guanyar la plata a Roma 2009, amb Iñaki Aguilar a la porta, Xavi Vallès de boia o Felipe Parrone a l'atac. Volen ser més nedadors que lluitadors de grecorromana. La potentíssima selecció sèrbia, amb Andrija Prlanovic, campió en dos ocasions de la Lliga de Campions, el 2012 amb el Pro Recco italià i aquest any amb l'Estrella Roja de Belgrad, com a baluart, és la gran favorita a l'or juntament amb Itàlia o Hongria.
I després de la gran alegria dels passats JJOO de Londres on van ser plata, la selecció espanyola femenina, entrenada per Miki Oca, amb majoria de catalanes, i amb base del CN Sabadell, actual campiona d'Europa, vol demostrar que el que va passar l'any passat no és casualitat i ni de bon tros és flor d'estiu. Vol l'or. Així de clar. Amb Laura Ester a la porteria, tot una assegurança sota pals, Maica Garcia, a la boia, Jennifer Pareja a l'atac, i l'estrella, Anni Espar, la filla del coach esportiu i extècnic del Barça d'handbol, Xesco Espar, que juga a la Lliga universitària americana. El gran rival de les espanyoles seran, com a la final olímpica, els EUA, on juga Maggie Steffens, la millor jugadora del món, clau en el primer or de les americanes en unes Olimpiades.
Barcelona es torna a mullar per l'esport amb els Mundials de Natació que avui donen el tret de sortida amb la cerimònia inaugural. Be water my friend.

PostData 1: Al propietari àrab del PSG se li han inflat les gònades i ha amenaçat al Barça que si toca al central Thiago Silva, ell pagarà trinco-trinco la clàusula de rescisió de Leo Messi i se l'endurà a París. És una votada però ha demostrat que amb el seu PSG ni amb els seus petrodòlars no s'hi juga. Amb Messi, però, tampoc.

PostData 2: Déu n'hi dó les coses que van passar ahir a l'etapa reina del Tour de França, la de la doble ascensió a l'Alpe d'Huez. La intrascendental: el triomf del francès Cristophe Riblon. La sorpresa: Crist Froome. L'intractable líder va mostrar signes de flaquesa a la segona pujada a l'Alpe d'Huez. Per sort per l'anglès, Alberto Contador va tornar a perdre temps respecte al mallot groc. Tant que està a punt de perdre posicions de podi, ja que Nairo Quintana i Joaquim Rodríguez, amb un atac final van recuperar el temps perdut amb el corredor madrileny. Demà gran etapa amb 4 grans colossos: entre ells el Glandon, la Madeleine i el final a Le Grand Bornand.

El penúltim rival de Crist Froome

Que Crist Froome està intractable en aquest Tour de França és una evidència tant flagrant com dir que a Catalunya fa una calor descomunal aquests dies. L'última mostra del potencial del líder de l'SKY i mallot groc del Tour 2013 la vam viure ahir a la contrarellotge amb dos ports de segona entre Embrun i Chorges. Quan Alberto Contador, després de superar per només un segon al català Joaquim Purito Rodríguez, ja esperava pujar el podi de campió de l'etapa, Froome amb un immens final, tot i la insipient pluja que queia i feia de l'asafalt una pista de patinatge, li va treure 8 segons més a la general al corredor espanyol.
Avui arriba l'etapa més espectacular i emocionant de la Centenària història del Tour de França. L'entrada als Alps ens reserva un gran homenatge de l'organització a tot allò que ha fet gran La Grand Boucle: els paisatges dels Alps, imperials i imponents, els esforços dels soferts escaladors, el públic que en les grans etapes mai deixa de donar suport, i al ciclisme en general.
Per avui, dijous, el Tour ens té reservat una gran etapa des de l'inici. L'etapa reina del Tour 2013, l'etapa reina del Tour del Centenari. Una etapa només a l'abast dels millors. La penúltima etapa per poder destronar Froome si és que, veritablement, hi ha algú capaç de derrotar al corredor britànic, a aquest animalot sobre la bici que quan engega el motoret recorda a Lance Armstrong. Amb la diferència que Armstrong ho feia dopat i Froome, fins que no es demostri el contrari, ho fa net.
Des de la mateixa sortida a Gap, la 18ena etapa de la Ronda Gala, s'empina per homenatjar als grans d'aquest esport, als que vencen els colossos alpins amb sang, suor i moltes llàgrimes. Pujada primer al coll de Manse on, dimarts, Alberto Contador ja va intentar sense sort desenganxar-se del britànic. Posteriorment, ascensions a la Rampa de Motty de tercera categoria i al Coll d'Omon, l'aperitiu del que vindrà tot seguit: la doble ascensió d'un cim mític: l'Alpe d'Huez. Els famosos 21 revolts. 13 km de pujada amb desnivell del 8% de mitjana i rampes que superen en alguns punts el 12%. Allà on van sortir victoriosos llegendes com l'italià Fausto Copi, el primer guanyador d'etapa amb final al colós alpí, el 1952, Bernard Hinault, el cinc cops guanyador del Tour, el malaurat Marco Pantani, el Pirata, vencedor en dos edicions consecutives on s'ha arribat en final d'etapa a l'Alpe d'Huez (1995 i 1997), o Lance Armstrong. L'última vegada que el Tour va visitar l'Alpe d'Huez va ser el 2011 on va guanyar Pierre Rolland, el francès de l'Europcar.
Doncs aquest Alpe d'Huez és el que els supervivents del Tour del Centenari hauran de superar dos vegades. Per tant, multipliqueu les dades d'aquest gegant dels Alps francesos i sumeu-li que abans del primer descens hauran encara d'escalar el Coll de la Serenne, el punt més alt de l'etapa que es corona als 1999 m.
En resum, una etapa perquè els bons amants del ciclisme no us desenganxeu del sofà i per veure si hi ha algú que pugui fer ombra a Crist Froome. Perquè el gran rival de Froome és ell mateix. Si ell està fí, tant se val que l'SKY, el seu equip no l'acompanyi com va passar als Pirineus. No hi haurà res a fer.
Serà una gran etapa per veure fins on arriba Alberto Contador, el gran rival de Froome, tot i que està a 4:34 del britànic; si el colombià Nairo Quintana, líder del Movistar in pectore, nomenat pel cap de files Alejandro Valverde, després que el murcià li cedís el tro perquè ell no res a pelar, pot donar un ensurt a Froome com ja va intentar fer-ho al Mount Ventoux; i per veure fins a quin punt els gregaris de Froome a l'SKY, l'anglès Peter Kennaught i sobretot l'australià Richie Porte, acompanyen al doble ascens a l'Alpe d'Huez al líder Froome; i de pas si hi haurà una estratègia anti SKY per deixar en solitari Froome com va passar a la segona etapa dels Pirineus.
Passi el que passi, avui ens haurem de treure el barret davant d'aquest gran interrogant, que serà el guanyador de la gran etapa del Tour 2013, la gran etapa de la història del Tour de França. L'homenatge de la més gran pels més grans. Els herois de diumenge a París, tenen la penúltima gran prova de foc. L'última serà divendres, on els amants del vintage i del ciclisme bavejarem amb aquests noms de colosos: el Glandon, la Madeleine, la Croix Fry i el final a Le Grand Bornand, quatre ports de categoria especial, quatre grans noms del Tour.
Avui però toca l'Alpe d'Huez, el cim dels valents, el penúltim gran rival de Froome. Si el supera té el Tour a la butxaca. Segur.

PostData: Primer fitxatge del Barça de bàsquet: l'americà ex de Baskonia i Olynmpiakos on va guanyar l'Eurolliga 2012 Joey Dorsey. Dorsey ve de jugar l'última campanya al Gaziantep turc

100 m. farsants

A falta d'un mes per començar els Mundials d'Atletisme de Moscou, la competició ha saltat pels aires per culpa del cony de dòping. Dels EPO's, de les hormones de creixement i les transfusions de sang. Però ha saltat per culpa dels tramposos que volen guanyar tot a costa de deixar l'esport, i en aquest cas l'atletisme a l'alçada dels tacs de les sabatilles.
El cap de setmana saltava la llebre, quan el nordamericà Tyson Gay, millor marca de l'any als 100 m llisos amb 9'75, confessava que havia donat positiu en un control fora de competició.
Posteriorment la Federació de Jamaica confirmava que cinc atletes també havien donat positiu per substàncies dopants i com Gay estan exclosos dels Mundials.
Als tacs de sortida a la cursa dels farsants hi trobem entre altres Asafa Powell o Nesta Carter en homes o Sherone Simpson, guanyadora del relleu 4x400 a Atenes 2004 i plata a la mateixa modalitat a Londres 2012, en dones. Tots aquests aspirants a Bob Marley, no com a músics sino com a consumidors de substàncies dopants, s'afegeixen al cas de Veronica Campbell-Brown, la dona més ràpida del món, que fa un mes també va donar positiu i, de fet, va obrir la caixa dels trons.
Molts noms, molts tramposos, però, segur que trobeu a faltar un nom: el més gran de la història, el peix gros, el puto amo que rebenta el crono de l'hectòmetre deixant-lo en 9'57, Usain Bolt.
No és que no hi hagi sospites. L'atletisme com el ciclisme és un esport que s'ha guanyat a pols l'ombra del dubte. I si algú ha generat més dubtes és Bolt. És un atleta estratosfèric i amb alguns tics curiosos i excèntrics.
La pregunta és quan trigarà a caure Usain? Ho sento. Ja no me'n fio. Si per fer 9'75 de GayGay t'has de dopar, què has de fer per fer el 9'57 de Bolt?
Un cop més parlem de dòping. Els mites van caient perquè per arribar a dalt es van ajudar amb artimanyes vàries. Fixeu-vos la dada. 9 de les 10 millors marques històriques dels 100 m són d'homes confessos de dòping. El 10è és Bolt. I ja veurem si no cau a la llista negra.
Perdoneu el pessimisme però el dòping ha fet molt de mal a l'esport i als mitòmans que som romàntics i ens pensem que les gestes que fan són només fruït de l'exercici i els espaguetis.
Ja ho veieu que Ben Johnson, el cas més mediàtic de dòping al món de l'atletisme, caçat durant els JJOO de Seül, es queda curt. Fins i tot Carl Lewis va acabar confessant. Es veu que el vent del Fill del Vent també portava espores de dòping. Com Marion Jones, una altra de les farsants, ella a més en família. El seu marit, el velocista i rei de l'hectòmetre a principis de segle XXI, Maurice Green, també va ser caçat.
Bolt guanyarà l'or als Mundials de l'agost per incompareixença del rival.
Moscou 2013 ha perdut tot l'interès i atractiu. La llista dels 100 metres farsants es va fent grossa i ja no queden més carrils al tartan de l'estadi.

El joc dels -ismes

Torna a rodar la pilota a Can Barça i amb la pilota també torna les polèmiques.
Engegui la màquina. Vostè és Pep Guardiola, mite, llegenda, TOT al Barça, que se'n va a viure un any sabàtic a Nova York. Després fitxa pel Bayern de Munich, el campió d'Europa i meravella tot el món presentant-se parlant un alemany correctíssim.
Mentrestant, a Barcelona, Tito Vilanova, el seu amic agafa les regnes del club, però ha de marxar a Nova York a tractar-se de la malaltia que l'afligeix. Només vostès dos, saben si s'han vist algun cop a la ciutat dels gratacels.
Fa uns dies, vostè Pep Guardiola, llança una bomba al seu exclub dient que el deixin tranquil, que deixin d'utilitzar la malaltia de Tito per atacar-lo i que si al llarg de l'estada d'ambdos a Nova York no s'han vist o s'han vist poc no és per culpa seva.
Heus aquí el punt de partida de El joc dels -ismes, una nova versió d'una històrica saga que des de generacions ha fet gaudir... als madridistes i emprenyat als culers. Samitier vs Zamora, Kubala vs Luís Suárez, Nuñisme vs Cruyffime, Laportisme vs Rosellisme. Ara Guardiola vs el món.
Comença la partida. Primer nivell. Sandro Rosell. Nivell fàcil. Guardiolisme contra Rosellisme. El president del Barça dóna anit una entrevista a Can Cuní on diu que li han sorprès molt les declaracions de Guardiola, que és una petita taca a l'immaculat currículum del tècnic de Santpedor, que és fals que hagin utilitzat la malaltia de Tito contra Guardiola, que han parlat i que tots hem de ser guardiolistes. Nivell fàcil de partida. Rosell a la línia. Nerviós quan ha d'improvisar fora del discurs que tots sabem. La torna a vessar quan parla de la Grada d'Animació que no va voler fer.
Nivell 2: Andoni Zubizarreta. Spàrring del peix gros. Nivell intermedi. El secretari tècnic anuncia que renova a Sergio Busquets, nineta dels ulls del Pep, amb una clausula de rescisió de 150 M €, per evitar una fuga com la de Thiago al Bayern, del qual diu que ha estat un bon traspàs perquè el brasiler volia marxar. Diu que fitxaran un central sigui Thiago Silva o no. I sobre Guardiola, és diplomàtic i abona el terreny pel següent nivell del joc.
Tercer nivell. Tito vs Pep. Titisme - Guardiolisme. Nivell molt difícil. S'obre la caixa de pandora. S'escenifica la ruptura d'una amistat indestructible. Tito diu que el Pep només el va visitar un cop a Nova York i va ser abans de l'estada de dos mesos, on no li va veure més el pèl tot i viure a la mateixa ciutat. I si Guardiola no el va anar a veure, diu Tito, no és perquè el tècnic blaugrana no va voler. Necessitava com a amic la visita de Guardiola i no el va anar a veure. Se sent dolgut amb Pep.
Nivell 4: El futur. Dificultat extrema. El 24 de juliol a Munich, vostè com a Pep Guardiola rebrà la visita del Barça de Tito en un amistós que adquireix categoria de partidàs i de morbo, molt de morbo. Tot el món a través de la tele esperarà la seva reacció quan hagi de saludar a Tito. No es podrà escapar. Faci el que faci, els seus gestos seran analitzats amb lupa.
Nivell cinquè. Dificultat incerta. Què farà després? Busca tranquil.litat. I de pas espera que no hagi de tornar a parlar del Barça a Munich si no és per felicitar-lo pels èxits futurs del club. Alguna cosa s'ha trencat a Can Barça. Del Barça i del Pep dependrà que l'exitós camí esportiu vagi en paral.lel de l'institucional. O almenys que un no torci l'altre.
Benvinguts a una pretemporada que comença fort. Benvinguts a El Joc dels -ismes, on el barcelonisme és el menys important. A la seva consola de videojocs.

Vive la France: Froome i la Marsellesa Catalana

Coïncidint, com sempre, amb la Festa Nacional de França, l'etapa del 14 de juliol al Tour de França és la més especial i espectacular. Es va disputar ahir. 249 quilòmetres de l'etapa més llarga del Tour del Centenari, amb un colofó final immillorable: el terrible Mount Ventoux, el Mont Pelat, perquè a les parts altes no hi creix res. El colós de la Provença de 21 km d'ascensió on s'arriba a fregar als 2000 m, i amb desnivell constant del 8% amb rampes del 9% i del 10%. Abans, en l'etapa de dissabte, el pilot, que no es volia desgastar en accés va deixar que l'escapada arribés a la meta de Lió, on va guanyar l'italià Matteo Trentini. L'endemà el britànic Crist Froome va sentenciar el Tour, si no hi ha sorpresa descomunal, a les rampes del Mount Ventoux. Amb un atac letal Froome va deixar enrere el grup dels favorits. Va arribar a l'altura del colombià del Movistar Nairo Quintana i fins l'últim quilòmetre van fer duo. Una última embranzida del líder de l'Sky i del Tour va fer que Froome se n'anés sol i guanyés la gran etapa del 14 de juliol a la ronda francesa. Avui, jornada de descans on el britànic reposa abans de les etapes dels Alps amb 4:25 minuts de marge respecte a Alberto Contador, el seu gran rival.
Igual que la cursa anterior a Holanda, els prolegòmens del GP d'Alemanya de Moto GP van estar marcats per les caigudes. Als entrenaments lliures, Jorge Lorenzo va caure sobre l'espatlla esquerre on la setmana passada va ser operat d'una fractura fruït d'una caiguda, i es va carregar la placa de titani que tenia col.locada a la clavicula. Va ser operat d'urgència i es va perdre la cursa i segurament es perdrà la cursa de la setmana següent a Laguna Seca. Lorenzo no va ser l'únic que va caure. Dani Pedrosa també. Es va fisurar la clavicula i també va ser baixa. Així doncs, Marc Màrquez, sense l'oposició dels dos màxims rivals, en una cursa molt intel.ligent va guanyar i va donar un cop de puny a la taula classificatòria, liderant de nou el certàmen. Màrquez va completar el que va ser un gran diumenge de curses pels catalans amb victòries d'Àlex Rins a Moto 3 i Jordi Torres a Moto 2, la primera del pilot de Rubí a la categoria. A Alemanya, els segadors van fer el triplet sobre rodes.
Dissabte, a L'Hospitalet de Llobregat, es va viure una cita històrica. Per primera vegada a Catalunya es jugava una final de la EFAF Cup, la segona competició europea del futbol americà. Els amfitrions, els Pionners de L'Hospitalet van caure apallisats, amb els Black Panthers francès. No és la primera vegada que un equip català juga una final europea d'aquest esport. El 2002, els Badalona Dracs van perdre la final d'aquesta mateixa competició, l'EFAF Cup, amb el Graz, però a territori austríac.
Per acabar, un cop més, us hem de parlar de dopatge. I dels grossos. Tyson Gay, un dels millors velocistes del moment, i que té la millor marca de l'any (9'75) als 100m., ha admès que va donar positiu en un control fora de competició. L'atleta americà es perdrà els Mundials de Moscou de l'agost. Un altre farsant caçat. Usain Bolt s'ha quedat sense un dels principals opositors. Maleït dòping.
Crist Froome i els catalans sobre motos. La Marsellesa és britànica i canta Els Segadors en la jornada del 14 Juillet

Pep desencadenat

Carta oberta a Pep Guardiola.

Admirat Pep

Ahir vas petar. A l'stage del Bayern de Munich a Trentino, a Itàlia, et vas quedar a gust. Com en les millors èpoques de futbolista, vas baixar la pilota i vas passar a l'ofensiva. Et van preguntar sobre Neymar i vas descarregar tot el ressentiment que tens amb la Junta Rosell per alguns dels gestos o declaracions que han fet sobre tu, al llarg d'aquest any fora del Barça. I ho vas fer en català perquè t'entenguin qui t'ha d'entendre.
Pep. T'entenc. Entenc el ressentiment i la ràbia que tens per Rosell. Ja se sabia que tu no eres de la corda Rosell, quan el president va arribar al Barça. Però pel bé del club, Sandro es va empassar l'orgull i et va haver de mantenir. I malament no li va anar. No torna cap guerra dels -ismes com la Cruyff-Nuñez, Laporta-Sandro etc... La batalla Rosellistes - Guardiolistes hi era però estava latent. Fins ahir.
T'entenc. De veritat. Tu mateix ho vas dir. Vas marxar a 6000 km lluny de Barcelona per estar tranquil, recarregar piles i preparar nous reptes. I des de Nova York estant no et paraven d'arribar imputs que no t'agradaven i comparacions entre tu i Tito Vilanova.
Pep, si vas marxar va ser perquè estaves tip de fer d'entrenador, president, directiu, guia espiritual i venedor de frankfurts. Més que buidar-te et cas desgastar física i animicament. Volies tranquil.litat i n'has tingut ben poca. Els gags del Crackovia, un cop més s'han quedat curts.
Amb la perspectiva del temps s'ha vist que la famosa roda de premsa de comiat i del relleu amb Tito no va ser tant modèlica com la vam pintar aquell dia. Aquí quelcom es va trencar.
Has petat i amb molta raó. Vas dir que volies tranquil.litat i Rosell no t'ha respectat. I així ho vas fer saber. Però el que et va fer cabrejar és que aprofitessin en algun moment de la malaltia de Tito, per fer-te mal i dubtar de la seva professionalitat i la vostra amistat.
Aquí vas treure la bilis i el puteig, amb perdó. Jo també ho faria. Desconec fins a quin punt de freda és la teva relació actual amb Tito, i ni m'importa, però estic segur que no ha de ser dolenta, per molt que en el teu repartiment de pals, algun anés a parar veladament a ell. Tot i això, et vas posar a defensar a l'entrenador del Barça amb total vehemència. No et pensaves que Rosell dubtés de Tito i que s'utilitzés la malaltia del teu amic per atacar-te (jo tampoc). Vas dir que no ho oblidaràs. Tampoc et va agradar que certs ambients i mitjans (la gent del Santos) dubtessin de la professionalitat de Tito quan deien que era incapaç de tenir a un vestuari a Messi i Neymar (a qui per cert, si, vas intentar fitxar com vas confirmar, al igual del teu interès per Thiago Alcántara, del qual aquest si has fitxat).
Et cauran molts pals. INJUSTAMENT. Només vas dir el que tant de temps tenies guardat. Vas atacar després d'empassar-te molts gripaus, i quan han atacat a un amic has saltat com una fera per defensar-lo. Vas fer el normal en qualsevol circumstància excepte en un club com el Barça, que, en això, també és més que un club.
Sé que com a persona intel.ligent i sobretot culé, ahir no ho vas xerrar tot i però el poc que vas deixar anar va ser clar i català. I sé que mai més aquest any parlaràs del TEU Barça. Voldràs el millor per ell. Ho vas deixar claríssim en un impecable speach en català de 5 minuts.
L'únic que et puc retreure és que has estat poc concís. Has callat més del que saps. Però ets llest i saps que si ho cantes tot, el Barça pot sortir malparat. No sé què t'ha fet Rosell, però ha de ser molt gros per dir el que has dit i callat el que no has volgut dir.
Ahir vas petar i l'ona expansiva durarà, espero i desitjo, fins després del Bayern - Barça, l'amistós del 24 de juliol. D'una vegada per totes vas deixar clar que vols PAU que et deixin tranquil d'una vegada i que ara com ara, avui només ets culé de sentiment, i que no faràs des de Munich de president, entrenador ni Déu del Barça. Ja tens prou feina. Per cert faria bé el Barça de no atiar més el foc perquè no té raó i et deu molt a tu. Molt més del que ens pensem. En ub esport amb tant poca memòria com el futbol, el club blaugrana viu en alzheimer perpetu.
Pep, només et demano, que el teu cabreig públic s'acabi aquí. Pel teu bé i el del TEU Barça. Et mereixes, ara si, pau. I no et preocupis pel Barça que els merders ja els munta sols.

Firmat

Un que t'entén i et compren

Els estatuts de Gamper

N'estic segur que en un dels punts del primer estatut fundacional del Barça es reflecteix la singularitat d'aquest club. N'estic segur que Joan Gamper, el pare fundador de la pàtria blaugrana, mentre estava al Gimnàs Solé aquell matí de novembre del 1898, va dir que almenys un cop l'any el seu nou club hauria de fer coses rares i que els seus aficionats ho haurien d'assumir com si fos el més normal del món.
Si no, dificilment, m'explico que encara no haguem cremat el Camp Nou amb tota la Junta Rosell a dins, després del que vam viure i sentir, ahir, en boca de Javier Faus. El vicepresident econòmic va sortir a la palestra pública per fer una mica de balanç econòmic i respondre preguntes com "Què coi hem fet amb David Villa?"
Faus va demostrar en mig hora la singularitat d'un club que està com una campana. Amb la mateixa naturalitat que jo em menjo un iogurt, Faus va dir que s'havia perdut calers amb el traspàs de Villa.
Ja, habitualment, i suposo que això també surt als estatuts de Gamper, mai s'ha venut bé a Can Barça, però tinc la sensació que amb el Guaje s'ha fet un salt mortal amb tirabuixó. La filigrana ha estat descomunal. Paguem 40 kilos pel màxim golejador del Mundial Sudàfrica 2010, i el venem per 2 a l'Atlètic de Madrid, quan se'n volia treure 10.
Faus continua: "reformarem els estatuts i si una directiva genera un deute de 200 milions, tindrà 2 anys per corregir-ho o sino al carrer." I es queda tant ample. En altres empreses passa això i els caps són expulsats ipso-facto sense 2 anys ni punyetes. Això, però, és Can Barça i del més estrany enen fem l'habit. Atenció al matís que va afegir Faus que és important i serveix per cobrir-se les espatlles: "El deute no ha d'incloure les despeses d'un Estadi nou o la remodelació que decidirem en la pròxima Assemblea de Socis Compromissaris" Faus es garanteix uns anys més de mamar mamella. Si el barco s'enfonsa no serà culpa seva serà del Camp Nou. Però el deute seguirà existint.
El nostre Barça: una casa de bojos on el més rar és no fer de tant en tant rareses per mantenir distret el personal. La història en va plena: des de les genialitats de Cruyff fitxant a jugadors que no sabia ni ell com es deia com el brasiler Aloisio, el precedent de Ronald Koeman al centre de la defensa; el misteriós cas Figo, que passa de blaugrana a blanc en una nit; Bogarde, Amunike, Prosinescky, Chigrinski... grans noms que passaran a la història del Barça per la seva qualitat humana perquè futbolística ben poca; els fitxatges de la portera de Nuñez; Joan Gaspart, de gran vispresident a nefast president; o els lloros i els calçotets tirats a l'aeroport de Joan Laporta.
L'última raresa, en paral.lel al cas Villa. Un diari brasiler destapa el desglossat del fitxatge Neymar. Dels 57 kilos que va costar el "craque", 17 se'ls queda el Santos, el club d'orígen i 40 se'ls queda l'empresa que té el noi amb son pare. No és d'estranyar que el Barça fos el club dels seus somnis. El seu i el de les 27 posteriors generacions. Per cert no entraré a opinar el que destapa el mateix mitjà dient que Pep Guardiola va intentar que Neymar anés al Bayern de Munich dient-li que Tito Vilanova era incapaç de gestionar en un mateix vestuari ell i Messi junts. Potser la relació Pep - Tito s'ha refredat i no són tant amics. Però Guardiola no és ni mala persona ni molt menys mesquí i malèvol. No us extranyi que hagi petat avui (demà en parlem, perquè l'explosió del tècnic de Santpedor mereix comentari a part. Està molt ressentit amb la Junta Rosell i amb raó)
El soci del Barça ja fa temps que va amb l'embut al cap i la camisa de força. Però s'ha acostumat a les rareses del seu estimat club, més que un club, i ja s'ho agafa amb naturalitat.
Joan Gamper, des d'on sigui, pot respirar tranquil. A Can Barça continuen fent coses rares, tal com va deixar escrit als seus estatuts. Trobar-los serà l'última raresa.

PostBarça: Gerard Deulofeu, la perla del planter del Barça, marxa cedit a l'Everton del tècnic català Robert Martínez a la Premier anglesa per agafar els minuts i l'experiència que no hauria tingut a la plantilla del primer equip del Barça.

PostData: La Bruixa d'Or Manresa continuarà l'any que ve a la Lliga ACB de bàsquet després de complir els requisits que demanava la Lliga, que avui ha confirmat l'ingrés del conjunt bagenc a la Primera divisió de l'esport de la cistella.

Històries de la puta pela

Hi havia una vegada un país molt ric on lligaven gossos amb llonganisses i el més pobre menjava amb coberts d'swarovski. Un país tant ric on els bancs regalaven pisos com aquell que regala caramels per Reis. Un país tant ric que construïa macropavellons esportius per albergar els millors jugadors.
Era un temps on tothom volia posar el seu nom a la samarreta d'aquell equip de poble que es feia gran comprant als millors. Amb quins diners? No problem. Ja els trobarien.
Però aquesta situació idil.lica es va acabar. La bombolla va petar. Els gossos van començar a estar lligats amb fil de pescar, si anaven lligats. El més ric menjava amb coberts de plàstic usats. Els bancs ja no regalaven, exigien que els clients paguéssin més.
Els macropavellons per capacitat per 10000 persones en poblet de 500 quedaven obsolets i com a palaus de rates i gats de carrer. I els millors jugadors marxaven del poble perquè estaven farts de promeses incomplertes i dirigents de fireta. I els comerciants retiraven tota publicitat de la samarreta per no perjudicar-se.
Benvinguts a la història de la puta pela. D'aquest cony de país on vivim on vam estirar molt més el braç que la màniga. On vam gastar millonades que no teníem per comprar de tot i més sense pensar que tard o d'hora se'ns giraria en contra.
L'esport professional és el millor exemple de tots. I no cal anar més lluny. Va haver un moment en què vivíem en una bombolla on convivíem els millors esportistes en llocs on fins el moment havíem sigut humils. (Akasvayu Girona), on, quan ens eixugàvem el cul amb bitllets de 500 € edificàvem mastodòntics edificis de dubtós gust i funcionalitat per tal de gaudir de l'esport (la Penya i el Màgic o el nou pavelló de Blanes).
Tot aquests luxes es van acabar amb la mateixa celeritat que entràvem en crisi. L'adeu de l'elit del bàsquet d'un històric com el Girona, va ser un avís que ningú va atendre, peró que va ser el primer símptome del que vindria. Akasvayu deixava de patrocinar el Girona i marxava juntament amb Marc Gasol, Gregor Fucka, o l'entrenador Svetislav Pesic.
El món pensava que la culpa va ser dels dirigents per fer mala gestió. Si, però no va ser exclusiu.
De mica en mica la puta pela es va anar acabant i les subvencions no arribàven. L'esport català i espanyol entra en via morta. No hi ha peles, no es pot pagar nòmines ni inscripcions a les lligues potents. Ni els rics es salvàven ja. Tots, fins i tot aquells sostinguts per una casa mare (el Barça) han hagut de fer mans i mànigues per mantenir-se vius. Al final molts equips han hagut de desaperèixer. Com el càncer, la crisi no hi enten de trofeus i glòries.
Bidasoa, Portland San Antonio, Atlètic de Madrid, Burgos, Salamanca, UE Lleida, Akasvayu Girona, Caja Segovia, Manresa, Euskaltel Euskadi... quants equips hauran de desaperèixer fins que la política arregli la fuita de talents, fins que les competicions esportives siguin atractives i no un monòleg en blaugrana? Fins arreglar el mal que han fet en fiar el futur del país a l'èxit de la seva selecció o del nano.
Els clubs tenen part de culpa per estirar la corda i trencar-la. Però també els òrgans federatius per pujar quotes i exigència per mantenir la competitivitat i la gràcia de la competició que organitza.
Els diners no fan la felicitat. No tenir-ne crea maldecaps. Tenir-ne molts també. L'Estat espanyol, el paradigma de com no s'han de fer les coses. La puta pela, el matrimoni perfecta amb l'ésser humá, fins que la mort els separi.
I conte comptat, aquesta història, no s'ha acabat avui.

PostData: Ha mort Carles Casas, l'històric president del Bàsquet Manresa que va salvar l'equip de la desaparició en signa el contracte de patrocini amb TDK. DEP.

L'embut

En diuen crisi del model. Jo en canvi li dic èxit. Bojan, Muniesa, Nolito, Fontàs, els germans Alcántara, Giovani o Gerard Deulofeu. Tots són jugadors del planter del Barça que han hagut de sortir del club blaugrana perquè no han trobat lloc al primer equip.
Molta gent, encara amb l'afan de comparar el present amb el passat, diu que Tito Vilanova no confia en el planter com ho feia Pep Guardiola, que va fer debutar fins a 29 jugadors.
Sí, és cert. Guardiola va fer debutar a molts jugadors del planter, però quants s'hi han quedat? Molt poquets, els més significatius Pedro i Sergio Busquets. Segurament Tito no ha fet debutar molts joves. Però això no vol dir que no confii en el model d'èxit del club.
El planter, d'on va sorgir el propi Tito, és el millor estandart i la més gran mostra d'orgull del Barça. Milers de nanos petits somiant en arribar algun dia al primer equip. Passar per l'estret embut i colar-se amb els millors.
Per què doncs les crítiques que sento en què diuen que l'entrenador del primer equip del Barça no confia en el planter?
La raó és ben simple. Primer, l'actual plantilla blaugrana és, des de fa temps, amb més retocs o sense, la millor de la història. I segon, el filial és, amb més o menys retocs, el millor de la història.
A molts el filial se'l queda curt i volen volar. Al primer equip, format basicament per altres perles del planter, no poden estar perquè és el millor de la història.
Així doncs la solució perquè els cracs del filial o joves com Bartra o Thiago, en què Tito i companyia no els hi dónen la confiança per estar amb els grans, és la cessió d'aquests a altres equips, altres lligues, altres països, per cortir-se i demostrar que s'havien equivocat amb ells.
Bojan buscarà a l'Ajax d'Amsterdam consolidar-se a un dels grans del futbol cosa que encara no ha fet. A Muniesa, a l'Stoke City o a Fontàs al Celta de Vigo de Luis Enrique, on compartirà vestuari amb Nolito, voldran que les lesions el respectin i demostrar que són grans futbolistes. Els Alcantara buscaran un club on treure tot el suc que tenen i convertir-se en els Xavi i Iniesta d'aquest nou club. I Deulofeu buscarà ser el nou Messi, probablement a l'Everton del català Robert Martínez.
Xavi, Iniesta, Valdés, Busquets. El problema de l'actual planter del Barça és el propi planter. Els millors ja estan al primer equip. I per entrar has de deixar sortir. Si no volem que les estrelles del planter del Barça no es perdin al filial o s'hagin de retirar, han de fer el que fan, mal que els pesi: marxar a fora, cortir-se, deixar-se estimar per l'entrenador del Barça i tornar quan aquest, de genolls, et reclami tornar.
Ara ens queixem pel què passa? Que ens vam queixar quan Piqué i Cesc van tornar a Can Barça via indirecta anglesa?
Peti qui peti, ho sento l'èxit del model del planter del Barça segueix intacte. No us quedeu a la superfície: als joves del filial que no pugen. Quedeu-vos en els nombrosos cracs del planter blaugrana que juguen a equips de Primera o a l'estranger, i són estrelles, o els que marxaran per triomfar i qui sap implantar, el model de futbol del Barça a fora.
Per cert, als qui us inflen el cap que cap jove passa l'embut del primer equip de Tito, digueu-lis que Sergi Roberto, un gran mig, relleu natural de Cesc o Xavi, ja és a tots els efectes nou jugador de la primera plantilla.
El planter del Barça segueix triomfant, cosa que sembla que a Madrid agrada ja que estan recuperant a gent com Isco o Carvajal, gent del planter blanc repartits pel món.
El model Barça és exitós i és un exemple que es copia i es segueix.
No ens ha d'avergonyir ni estranyar que els cracs del planter marxin a fora a triomfar si no poden al primer equip. Senyal que l'embut és exigent i que el planter és boníssim i no es pot deixar perdre. Tornaran. Segur.

PostData 1: Éric Abidal fitxa pel Mònaco francès per un any. Abidal fitxa per una de les noves sensacions del futbol europeu fet a través dels calers del multimilionari rus Dmitri Rybolovlev. El Mònaco s'ha gastat 130 M € en homes com Radamel Falcao, Joao Moutinho o James Rodríguez, tots dos del Porto. I David Villa marxa a l'Atlètic de Madrid on teòricament ha de ser el relleu de Falcao.

PostData 2: La crisi econòmica es carrega definitivament l'Atlètic de Madrid d'handbol. L'antic Ciudad Real que fa poc tornà a la capital estatal per reconvertir-se en l'històric club colchonero, ja havia anat retallant pressupostos. A falta de miracles l'Atlètic desapereixerà i deixarà el Barça sense sparring a l'ASOBAL. Una llàstima.

La unió fa la força

El Tour de França i el GP d'Alemanya de F1 han monopolitzat un cap de setmana esportiu on hem sabut que Bojan Krkic, que havia de tornar a Catalunya, després que s'acabés la cessió al Milan, jugarà l'any que ve a l'Ajax d'Amsterdam, desvetllant així un dels misteris a Can Barça, almenys en el capítol de baixes. Dos Thiagos també marquen l'actualitat del mercato blaugrana. No sabem si Thiago Silva acabarà deixant el PSG per anar al Barça, tot i que el propietari del conjunt francès, l'emir de Qatar, també amo de Qatar Foundation, màxim patrocinador del Barça, ha dit que Silva no es mou. Tampoc sabem si Thiago Alcantara marxarà del Barça. El que si sabem és que el seu germà Rafa ha renovat per quatre anys per ser venut o cedit pel club.
Un altre culebrot que sembla que arriba al final és el de Vassilis Spanoulis. Quan tot apuntava que seria jugador del Barça de bàsquet, l'any que ve, el millor jugador d'Europa els dos últims anys amb Olympiakos finalment seguirà al club grec.
I a Madrid l'època dels galàctics ha passat a millor vida. Ahir, després del fitxatge d'Isco, Florentino va presentar a Dani Carvajal, jugador del planter blanc, procedent del Bayer Leverkusen alemany on ha estat una de les sensacions de la Bundesliga, siguent el millor lateral dret de la competició. Sembla que amb Carlo Ancelotti ha tornat l'època dels Zidanes i Pavones a la casa blanca.
Així doncs hem encarat el primer cap de setmana de juliol on les rodes han protagonitzat l'activitat esportiva.
Al Tour de França, el pilot ha arribat als Pirineus on s'han disputat les primeres grans etapes per marcar el tall dels millors. Dissabte, en el primer final en alt a Ax 3 Domaines, previa ascensió al duríssim Alt de Pailhères, triomf pel gran favorit al mallot groc final del Tour: el britànic Crist Froome. En la primera etapa als Pirineus prop de Catalunya els Sky amb l'australià Richie Porte de gregari de Froome van fer una etapa perfecte on van demostrar tot el seu potencial, on semblava que havien de ser invencibles. A priori. Van deixar a Alberto Contador i a la resta de rivals molt enrere i amb molt males sensacions. Contador va perdre una autèntica minutada a la primera gran prova de foc del Tour del Centenari. Però quan tothom pensava que la resta de Tour seria un passeig militar per l'Sky, va saltar la sorpresa camí de Bagneres de Bigorre, en l'etapa reina de diumenge. Just en iniciar-se l'etapa, en l'ascens del primer coll del dia, el conjunt Movistar va eliminar l'equip Sky. Durant més de 130 km Froome es va quedar sol davant 5 components del conjunt espanyol, ja que Richie Porte i la resta de l'Sky es van quedar penjats a l'Aspet. El Movistar amb el seu líder Alejandro Valverde i els seus gregaris van deixar a Froome sol, tot i que va aguantar la resta d'etapa amb 4 ports de primera, i a Porte que va perdre 18 minuts a l'arribada a meta. L'etapa la va guanyar l'irlandès del Garmin afincat a Girona, Daniel Martin. Porte a falta de miracle està descartat pel podi. La unió fa la força i el poderós Sky ha quedat desmuntat per la unió dels ciclistes, sobretot dels del Movistar i una estratègia perfecta. Avui etapa de descans d'un Tour del Centenari que es reprendrà dimarts a la Bretanya amb Froome líder i mallot groc, Valverde segon, amb Contador generant molts dubtes sobre la seva condició física i amb Porte molt lluny.
I sota l'amenaça dels pilots de plegar veles si els pneumàtics tornàven a explotar, s'ha corregut a Nürburgring el GP d'Alemanya de F1. Sebastian Vettel va guanyar a casa seva una emocionant cursa on el pilot de Red Bull va dominar de principi a fí, tot i el safety car per un incident de Jules Bianchi que va fer que les diferències s'apretéssin. Darrere Vettel els dos Lotus, Kimi Raikonnen i Romain Grosjean. Per sort els pneumàtics no van explotar, però si que un va ser protagonista. En un pit stop una roda mal collada al Red Bull de Mark Webber va sortir disparada i va impactar a l'esquena d'un dels càmeres de la televisió que afortunadament està bé.
Als Pirineus i a la Selva negra les rodes han girat. A Londres, les raquetes colpejaven buscant títol a Wimbledon. En fèmines, la francesa Marion Bartoli va derrotar a l'alemanya Sabine Lisicki, i en homes,històric triomf de l'escocès Andy Murray sobre el número 1, el serbi Novak Djokovic. Feia 77 anys que un britànic no guanyava el seu torneig. Només un 7% de la població actual britànica vivia quan el 1936 Fred Perry guanyava Wimbledon. L'edició del 2013 ha estat l'edició amb més sorpreses de la història del Grand Slam de l'All England Club. Recordem que a la primera setmana, Rafa Nadal, Roger Federer, Serena Williams i Maria Sharapova van quedar eliminats a les primeres rondes.
Ciclisme, F1 i tennis. La unió de tres elements, tres esports per fer la força per combatre la calorada del primer cap de setmana de juliol.

És educació, estúpids

Carta oberta a Fátima Báñez

Labiorosa ministra

Pau Gasol, Rafa Nadal, Iker Casillas, Fernando Alonso... Li sona aquests noms oi? Són campions de tot al món de l'esport i fan treure l'orgull i la testosterona pàtria. I a més fan treure rèdits més enllà de l'esport.
Però sap d'on venen? O fem com sempre i ens quedem a la superfície?
Venen de l'esport base. Aquell que, de forma altruïsta, molts cops sacrifica moltes hores del seu temps d'oci per formar.
Perquè aquesta és la base de l'esport amateur. La formació de persones. És això el que vostè es vol carregar fent que tota aquesta gent que es dedica a educar a través de l'esport i cobra un simbòlic sou d'agraïment per part del club, cotittzi a la seguretat social.
És a dir, que tots aquells entrenadors que cobrin una prestació d'atur si es dónen d'alta perdrien el subsidi que és en definitiva al que molts fem servir per subsistir. Si en els millors dels casos són dos sous però l'elecció és perversa. Renunciar a formar persones per tu poder menjar.
No és això, no ha de ser això. Vostè veu l'esport com allò que ens farà sentir orgullosos quan aixequem títols i desgraciats quan algú que no vagi amb la Roja, el capote i el pollastre a la samarreta ens guanyi.
Per mi, per nosaltres, per a tots aquells que matem hores amb l'esport amateur, l'esport no és només buscar un Nadal, un Gasol o un Contador. Això és el de menys.
L'esport abarca més enllà de la pilota, la cistella, l'estic, el putching ball, les rodes o els pedals. L'esport és cultura, és economia, és EDUCACIÓ. És el que es vol carregar per tenir dos euros més a unes arques de l'Estat més plenes de teranyines que d'euros.
L'esport és una eina de sociabilització. Formem persones perquè no acabin tirats al carrer o sota terra abans dels 13 anys. L'esport ha salvat vides i famílies.
Els entrenadors base de futbol, bàsquet o de petanca són l'extensió, al terreny de joc de la vida, del professor de mates, de llengua, de ciència..., al pupítre. Es vol carregar l'educació? Si ja ho fa el ministre Wert.
Molts cops nosaltres diem que som entrenadors per amor a l'art. Però nosaltres no vivim de l'amor i de l'art. El poc que rebem del club el qual ajudem és un suplement de les nostres habituals tasques. La del metge, l'informàtic, del banquer, que durant tres hores a la setmana i uns partits al cap de setmana es posen el mono d'entrenador, àrbitre o auxiliar de taula. El mono de feina que fa que cada setmana els nanos aprenguin valors. Els valors de l'esport. El que fem ho fem perquè ens agrada la feina que fem, perquè estimem l'esport, i perquè sabem que el que fem serà útil per la societat. El que rebem a final de mes és un gràcies dels nens, dels pares. No dona per menjar. Però AJUDA.
I vostè ens vol treure l'AJUDA. El que fem no és una feina. És un acta altruïsta que fem perquè els nois i noies no es perdin pel mal camí.
S'està carregant l'educació perquè s'està carregant els educadors. No som creadors de Gasols. D'aquests en surten un de cada 1000. Som forjadors de somnis. D'aquell nano que vol ser metge, periodista, veterinari... i que amb la pilota, l'estic o el pedal només vol divertir-se aprenent a ser solidari, respectuós, amic, a saber pensar o a no saber rendir-se. De jugadors de bàsquet saben de bon principi que n'hi arribaran pocs a guanyar-s'hi la vida. Com també saben que el que indiqui un marcador ens importa ben poc.
Vostè la ministra dels 6 milions d'aturats, del 27%, ha tornat a creuar una línia vermella, la de l'educació. Creu que val la pena carregar-se a clubs, institucions històriques creades per la il.lusió desinteressada de molts, a base d'inspeccions fiscals retroactives en cincs anys, per omplir una mica les arques? El que fa no és la solució als problemes econòmics d'Espanya. És un pedaç que amaga però no resol el problema.
Perquè no ens carreguem el Senat, les diputacions i altres institucions supèrflues i deixem en pau el que ens pot garantir el futur? Per estalviar 150 € per entrenador es carregarà el fonament d'un estat de dret i democràtic? No és esport estúpids, és l'educació i el futur del nostre país.
Nosaltres no som robots que formem Supermans. Això ho fan les fàbriques o els xinesos. Cada nen és un món que vostè es vol carregar. Nosaltres no som d'eixe món.

Firmat

Un educat per l'esport

El dur camí a Milà

Aquesta tarda s'ha sortejat a Barcelona, la primera fase de l'Eurolliga 2013-2014.
I ara que estem en ple Tour de França podem dir que pel Barça, l'Eurolliga serà com les grans etapes dels Pirineus o Alps, on ja des del primer moment ens ho passarem bé, veient escalant a colossos des del principi.
Si volen arribar a la F4, els catalans hauran de superar un dur escull des de la primera fase. Tot un port de categoria especial.
El Barça ha estat enquadrat al grup A amb el CSKA de Moscou, el Fenerbahce turc, entrenat per Zejlko Obradovic, el vuit cops campió d'Europa, que torna a les banquetes després d'un any sabàtic, el Kiev ucraïnès, el Nanterre francès i el Partizan de Belgrad. És el grup més fort de tots, els dels campions de Lliga. Tots els components, excepte el Barça, són actuals campions a les seves lligues.
El Madrid, enquadrat al grup B, té el grup més assequible amb Efes turc, Zalgiris Kaunas lituà, Milà o Brose Basket alemany
I al grup C tenim la curiositat del sorteig. Pep Guardiola té tanta influència que fins i tot el seu nou equip jugarà la màxima competició del bàsquet europeu. El Bayern de Munich, la secció de bàsquet, clar, jugarà entre altres amb l'Unicaja de Màlaga o amb Olympiakos, el vigent campió europeu.
El Baskonia està enquadrat al grup D amb Panathinnaikos.
El camí a la F4 de Milà serà complicat des de l'inici. Per això tindrà més mèrit si el Barça amb Spanoulis o sense, guanya o arriba a la fase final de sens dubte l'Eurolliga més complicada i atractiva pels seguidors catalans i del Barça. Sort. La necessitarà.

PostData: Tela marinera. Fa 10 dies es presenta Javi Salamero com a secretari tècnic del Girona. Ahir va ser presentat com mister del Sabadell

Síndries, melons i futbolistes

Diumenge passat es va tancar la temporada 2012-2013 a nivell fiscal. Per tant l'endemà, Dilluns s'obria el mercat.

Enmig de síndries i melons els paradistes ofereixen els millors productes futbolístics al mercat europeu. El mercat de fitxatges és oficialment obert i ja s'han mogut les primeres peces, entre rumors, fitxatges consumats i retorns de cessions.

Com anem repetint amb insistència, l'estiu serà llarg per la secretaria tècnica del Barça. Andoni Zubizarreta ha de lidiar amb els desitjos de Tito i els desitjos d'alguns futbolistes que volen marxar.

Sumeu-li a més Bojan Krkic, que torna dels dos anys de la cessió al Camp Nou amb un cartell que posa "jove i eterna promesa que vol explotar i dir-lis als del meu club estimat que es van equivocar cedint-me". Bojan porta una bona empipada per tot. Per ell que no acaba de ser allò que esperava, i pel Barça que no li acaba de donar la confiança que ell creu que es mereix.

Cas similar pot ser el de Thiago Alcantara, que es debat a seguir escalfar banqueta al millor equip del món o a anar a l'estranger a fer-se gran.

Un altre Thiago, Silva, el central consagrat del PSG, és, avui, el somni humit de Tito Vilanova per acompanyar a Piqué o Puyol a l'eix de la defensa. L'erotisme que desprèn Thiago per Tito ha de ser molt més superior al preu que demana el PSG per ell. Costa una pasta que ara el Barça no té. Si el volen fitxar hauran de fer filigranes impossibles amb la caixa del club.
En el capítol de vendes al Camp Nou, trobem aquesta foto, la del fitxatge de Marc Muniesa per l'Stoke City de la Premier League anglesa. Que tingui molta sort. Tota la que les greus lesions que ha tingut, no li ha permès tenir.
A l'Espanyol marxa Jordi Amat, després de 12 anys a la casa planter inclòs, també a l'aventura anglesa, al Swansea gal.lès descendit aquest any a la segona divisió. Un altre que marxarà serà Wakaso per alliberar una fitxa caríssima.
I mentre a Girona segueix l'operació èxode arriba el substitut de Rubi a la banqueta. Serà Ricardo Rodríguez, fins ara seleccionador sub17 de l'Aràbia Saudita.
I al panorama europeu, dos nous cromos. Un, Fernando Llorente, l'exjugador de l'Athlètic de Bilbao, que amplia la nòmina de davanters d'una Juventus de Torí que està fent un equipàs. L'altre, Mario Gotze, probablement el fitxatge més polèmic. L'exestrella del Borussia de Dortmund va ser presentat ahir com a nova estrella del Bayern de Munich de Pep Guardiola. Gotze es va presentar provocador almenys en la indrumentària. A la casa del Bayern on Adidas és un dels principals accionistes, Gotze va firmar la seva vinculació amb els bavaresos vestit amb una samarreta amb un logo Nike com una casa de pagès estampat.
Des d'ara i fins a final d'agost, melons, síndries i futbolistes. El mercat d'estiu és obert i promet ser mogut.

PostData: Mercat mogut també al bàsquet. Borja Comenge fins avui entrenador del Barça B de la LEB fitxa pel Manresa i Paco Redondo, guanyador de tot aquest any com a tècnic del junior de la Penya fitxa pel Junior del Madriid

L'efecte Ana Obregón

Al GP de la Gran Bretanya de F1 de diumenge passat al Circuït de Silverstone, el mite es va fer realitat. Malauradament.
Explica la llegenda, certa o no, que a Ana Obregón, actriu (?), biòloga (?) una de les Star System del folklore hispà, i habitual de les revistes de paper couché, se li va rebentar un pit en ple vol d'avió, perquè la silicona que portava va dir prou.
Doncs bé. Diumenge a Silverstone va passar una cosa semblant amb els pneumàtics de molts cotxes. Van explosionar en plena cursa. i això ni és llegenda ni fa gràcia, i és molt més perillós que un mamellam ensiliconat.
No se sap ben bé el motiu, però aquest any les gomes ja fa massa temps que són protagonistes i no per donar bones notícies precisament. Aquest any els Pirelli porten molt mal de caps als membres del Circ de la F1. Primer van ser les llaminacions, aquells desprendiments exagerats de gomes dels cotxes que deixaven les llantes amb la pell i l'os. A Bahrain ja es van veure les primeres evidències. A Catalunya ja va ser exagerat. Aquí la FIA es va plantar i va demanar explicacions a Paul Hembery i Maio Isola, màxims responsables de Pirelli F1, la branca del fabricant de rodes italià per la F1.
Van dir que ho arreglarien i de fet a Mònaco ja van portar uns compostos més durs que haurien d'evitar aquests greus problemes. A Anglaterra, però, ja no només parlem de degradació de pneumàtics per llaminació de rodes. Diumenge la cosa va ser molt més greu que uns simples marbles, que és com en diuen en l'argot les restes de goma soltes pel circuït. Parlem d'autèntics desprendiments de pneumàtics. Parlem, que literalment les rodes explosionaven i sortien disparades fora de la llanda, ves a saber per on, a una velocitat endimoniada, per l'efecte de la velocitat dels cotxes, i que per sort no va tocar a ningú.
No se saben ben bé les causes, i això és el pitjor del cas. Hi ha dues teories. Una, la calor que feia al circuït que va fer que les rodes patíssin un desgast enorme. L'altre teoria, la va apuntar, entre altres el periodista Josep Lluís Merlos, ahir a Can Clapés. Ja em perdonarà el Josep Lluís si no he interpretat bé les seves paraules. Parla no tant del què com del com. El com s'han muntat els pneumàtics. Abans, les carcasses de les gomes estàven muntades sobre un anell d'alumini o de keuler que separava la llanda del pneumàtic. En escalfar-se la llanda la calor es transmet directament a la roda per l'anella. Ara van muntats enganxats, amb una cola especial, directament a la llanda i és més senzill que es degradin. Associat a això trobem un altre factor: la duresa de la carcassa. Perquè aquest any les gomes tinguin la durabilitat desitjada, han hagut de fer una carcassa més rígida. I en un circuït com Silverstone on hi ha revolts d'alta velocitat, i més amb cotxes on la suspensió és molt petita i la roda fa d'element de suspensió, com els F1, (així s'aguanten al terra i no surten volant com els avions) la carcassa, enganxada a la llanda, es veu sotmesa a una gran pressió i com que és rígid, no flexa bé sobre el pneumàtic i s'acaba trencant.
Hembery i Isola hauran de donar moltes explicacions a la comissiío tècnica de la FIA, dijous i als pilots, perquè sobre ells recau tot el perill que els fa ser els més valents de tots. Tots són molt bons, per molt que alguns sembla que vagin amb una tartana.
Això no és un circ romà. No s'hi val tot per divertir el poble. La vida dels pilots de F1 i d'altres disciplines del món del motor es posen en perill cada setmana, perquè nosaltres poguem disfrutar, animar o criticar. (L'última mostra la trobem a l'última edició de les 24 hores de Le Mans, on va morir el pilot danès Allan Simonsen). La seguretat ha de primar sobre l'espectacle. No tot és per l'audiència i menys quan la vida dels pilots està en joc, per molt que des de la mort d'Ayrton Senna, la seguretat ha millorat exponencialment. Si hem de fer una capcinada més perquè només veiem cotxes donant voltes i menys accidents causats, alienament, a la feina del pilot, la fem. L'espectacle de la F1 no és només en les castanyes dels cotxes. pensar això és reduccionista, de no entendre-hi molt i de pensar en la F1 com si fos l'NBA, on el millor són els highlights. Si és cert que hi ha curses que no són massa entretingudes. però hi ha d'altres que són l'hòstia amb patinet, pels avançaments, les estratègies, per l'espectacle dels mecànics alhora de canviar les rodes als boxes, per les declaracions polèmiques dels pilots o per les grades plenes de gent.
La setmana que ve el circ es trasllada a Alemanya. Espero que a partir d'aquest moment, les úniques explosions que ens vinguin al cap siguin les del mamellam de la Obregón en ple avió. Senyal que l'espectacle el posaran els pilots i no les rodes. L'espectacle de la F1 ha de continuar

PostData. Més sorpreses a Wimbledon. Al torneig femení, la gran favorita Serena Williams ha caigut a vuitens de final amb l'alemanya Sabine Lisicky, la número 35 del món. A aquest pas, sense Rafa Nadal, Roger Federer o Serena Williams, qui diumenge alçarà la Copa de Wimbledon serà o al Reina d'Anglaterra o el cocodril de Lacoste.