dimecres, 30 de març del 2016

La influència del Flaco

Aquest dissabte, el Barça -Madrid que futbolisticament donarà molt de si, excepte a nivell de classificació, ja que serà intrascendent passi el que passi, i només servirà per veure el goig de veure posar el genoll a terra a l'etern rival, serà el Clàssic del Johan etern. El primer partit que El Flaco no veurà en vida.
No tingueu cap dubte, que el Camp Nou retrà com es mereix i de forma brutal, a un personatge clau per la historia dle club i del futbol. La persona que en un momento dado va canviar el tarannà d'un poble a través del futbol.
Cruyff jugador, Cruyff entrenador, Cruyff innovador, Cruyff català. La influència de l'holandès al poble català va ser extraordinària i segurament sense que el propi Johan sabés que ho feia.
Ell estava a l'Holanda moderna de l'Europa occidental moderna i va portar la modernor a Catalunya, a través dels collars, dels seus cabells llargs i la fluidesa del seu futbol modern de l'escola holandesa de Rinus Michells i l'Ajax triple campió d'Europa a inicis dels 70.
Amb Cruyff, el Barça va deixar de passar gana de títols 14 anys després. Havia obert el camí cap a la llegenda d'un gran d'Europa com el Barça.
Després del motí de l'Hespèria el 1987, Cruyff torna al rescat del poble català a través del rescat del Barça.
Amb Johan arriba el Dream Team. I el Johan plasma a la gespa un futbol de bojos. Adeu al 4 defensa.. Hola als rondos. Benvinguts als 4, als 6, als 8 i a l'11. Adéu als noms. Ara són números. Benvinguts als joves dle planter.
Koeman, Wembley 92, la primera copa d'Europa, la Barcelona preolímpica té en el  Barça del Dream Team i la Copa d'Europa un magnífic teloner.
L'idioma Cruyff és l'idioma universal del futbol. No s'entén però es fa entendre.
I Cruyff marxa. Però el seu llegat queda en homes com Rijkaard i sobretot Pep Guardiola, el fill dle pare, que posa mètode a la idea de Cruyff. Tito va tenir poc temps per deenvolupar encara més l'excel·lència dle futbol de pe, el futbol del Johan. Luís Enrique és el rebel. El que posa heavy al futbol de Johan. Però segueix sent el futbol de Johan.
El futbol modern de Johan, el futbol modern i referència del Barça. De la selecció holandesa, de l'Ajax i de la Roja campiona, la Roja del Barça de Cruyff.
Cruyff, holandès i català de la ceba volia agraïr al seu poble d'acollida no només inscrivint el primer Jordi a la dictadura franquista, el seu fill, Jordi Cruyff. Sinó també fent-se seleccionador català. Amb Cruyff tothom volia jugar amb i contra Catalunya.
Cruyff també era solidari i amic dels nens. Amb la seva fundació Cruyff contribuïa a ajudar els nanos amb problemes. No li interessaven els diners ni guanyar-ne més. Perquè sempre n'havia tingut
Catalunya li deu molt al Johan. I aquests dies, molts ciutadans, molts culers li han demostrat al seu Memorial de Condolences instal·lat al Camp Nou. Johan Cruyff, un palomo que no hace verano però que ha deixat per la posteritat l'estima i la influència més enllà de l'hectàrea verda d'Arístides Mallol.

dilluns, 28 de març del 2016

#GràciesJohan

El cap de setmana de Pascua que s'ha allargat fins avui, Dos de la Mona, ve marcat per les mostres de condolències al Camp Nou per la mort de Johan Cruyff dijous. Hi ha passat tothom. Emotiu especialment les llàgrimes de Joan Laporta, l'expresident del Barça i amic de Cruyff
Sense futbol de Primera, ens deixa els partits amistosos innecessaris de seleccions i els de Segona.
El Girona va guanyar a Saragossa, el Llagostera va vèncer amb l'Alcorcón i el Nàstic va guanyar al Numància i es coŀloca en zona d'ascens directe a Primera. Triplet de victòries dels catalans de Segona A
En bàsquet, a expenses del derbi Penya - Manresa d'avui, el Barça va guanyar a Guipúscoa.
En handbol, el Granollers ja són a quarts de final de la Copa EHF com a segons de grup després d'empatar amb l'Aalborg danès.
En waterpolo, la selecció espanyola femenina conformada bàsicament per catalanes ja són als JJOO de Rio després de superar a les amfitriones d'Holanda als quarts de final del Preolímpic de Gouda. Hi accedien les semifinalistes i ja hi són.
En ciclisme, ahir va acabar la Volta a Catalunya amb triomf final de Nairo Quintana al tradicional Circuit final a Montjuïc.
I en un clàssic de la Setmana Santa, les rondes eliminatòries de la Copa d'Europa, d'hoquei herba, l'Atlètic de Terrassa en superar als Dragons i al Leuwen, tots dos belgues i ja és a la F4 de la EHL que es jugarà a l'Estadi Pau Negre de Montjuïc, a Barcelona. El Polo de Barcelona que va superar a l'Egara al derbi català dels vuitens, buscarà avui amb l'amfitrió Amsterdam el seu bitllet a la F4 de Barcelona.
Cambridge va guanyar Oxford a la mítica regata universitària pel Tàmesis de Londres, la prova esportiva més antiga del món
I tot això en el cap de setmana on més que dir adéu a Johan Cruyff han dit #GràciesJohan

dijous, 24 de març del 2016

L'últim partit

El Dream Team acaba d'arribar a l'eternitat. Johan Cruyff ha mort a causa del càncer de pulmó que se li va detectar fa uns mesos.
Un dels grans mites del món del futbol, qui s'asseu al costat de Di Stefano, Pelé, Maradona i Messi com a llegenda del futbol que va revolucionar i canviar l'esport. El referent de la taronja mecànica de la Holanda dels 70, el referent del Barça de mitjans 70, l'holandès volador, el pare del Dream Team, l'ideòleg del Barça modern ha mort.
Ha acabat l'últim partit amb derrota. Aquell que deia que a la mitja part guanyava 2-0.
El mal lleig ha fet una remuntada impecable. Ha guanyat i s'ha endut el Profeta. Una derrota que ha fet més mal que la del Milan a la final d'Atenes del 94.
Fi. The End. El que va ser un momento dado, avui ja és eternitat. Cruyff que va superar l'infart, va vèncer al tabac i a Nuñez, amb 68 anys, el càncer l'ha guanyat.
Marxa un mite, el més gran dels futbolistes europeus, el revolucionari de tot plegat.
El futbol perd una llegenda i deixa buida la cadira de la taula de mites del futbol.
Un palomo no hace verano però s'emporta al cel a un personatge carismàtic que no deixà indiferent a ningú.
Johan Cruyff ha mort, molt després que el seu futbol va passar a l'eternitat. Ara es reuniran de nou futbol i Johan a l'eternitat per seguir fent-se millor.
L'últim partit del Johan l'ha guanyat el càncer. Però qui sortirà coronat amb llorer serà el Profeta. La seva victòria final: ser recordat per tots.
DEP Johan Hendrik Cruyff

dilluns, 21 de març del 2016

El motor del cap de setmana

Aquest cap de setmana ha tornat a fer olor de benzina amb l'estrena de les noves temporades de F1 i de motociclisme.
Un cap de setmana on la Lliga definitivament agafa l'olor blaugrana a l'adjectiu campió. I és que l'Atlètic de Madrid, per cert, rival del Barça a quarts de final de la Copa d'Europa, va perdre 2-1 a Gijón i deixa la Lliga embastada pel Barcelona. El Barça que va empatar a Vila-real, està 9 punts per sobre de l'Atlètic i del Madrid. L'Espanyol va guanyar a l'Athlètic
A Segona, derrota del Llagostera a Valladolid, empat del Girona amb el Leganes i victòria del Nàstic a casa de l'Athlètic B, a San Mamés
En bàsquet victòries de la Penya a Fuenlabrada i del Barça amb el Múrcia i derrota del Manresa a casa amb l'Andorra.
I les dues primeres cites del món del motor ens porten a Austràlia i a Qatar.
A la terra dels cangurs, tot igual que l'any passat a la F1 en l'estrena de la nova temporada 2016. Domini dels Mercedes, amb victòria de Nico Rosberg i Lewis Hamilton segon. Un GP marcat per l'espectacular accident de Fernando Alonso, quan el seu McLaren va envestir el Haas d'Esteban Gutiérrez, va donar varies voltes de campana i va topar amb els murs de protecció. Una pinya de traca, el cotxe fet un nyap, però afortunadament Alonso iŀlès.
I a Qatar, la terra del petroli, s'ha estrenat el mundial de motos. A MotoGP, triomf de l'italià Nicolla Antonelli, a Moto2 victòria del suís Tom Luthi i a Moto3, victòria de Jorge Lorenzo
En handbol, el Granollers va guanyar a Bucarest a la fase de grups de la Copa EHF. Ja és a quarts de final
A Manlleu, triple alegria per l'hoquei patins femení a la F4 de la Lliga Europea. Les del Voltregà són campiones d'Europa en superar al Manlleu a la tanda de penals. També van jugar aquesta gran final el Palau de Plegamans i el Gijón.
Torna el motor a les nostres vides del cap de setmana

divendres, 18 de març del 2016

La Champions escalfa motors

El cap de setmana que comencen els Mundials de motos i F1, la Copa d'Europa de futbol fa l'avantsala amb el sorteig de quarts de final. La gran novetat la trobarem a qui extregui les boles. És el primer sorteig on no estarà present el mític calb de la loteria UEFA, Gianni Infantino, nou president de la FIFA. Qui depararà la sort del Barça, el Madrid, l'Atlètic, el Manchester City, el Bayern de Munic, el Wolfsburg, el Benfica i el PSG serà Giorgio Marchetti, el Director de Competicions UEFA. Sorteig pur on ningú vol el Barça ni el Barça vol el Bayern. La Champions escalfa motors.
I els motors ja rogeixen a la F1 i a les motos.
A Austràlia, comença la defensa del tro del tricampió mundial de F1 Lewis Hamilton i el destronament dels Mercedes. Ferrari serà el gran rival de l'escuderia de l'estrella. McLaren sembla que no farà la temporada desastrosa de l'any passat i que ha fet que Fernando Alonso es plantegi la retirada.
I al mateix cap de setmana que comencen els cotxes comença la F1 a Austràlia, comencen les motos a Qatar. Una nova batalla dels 4 Fantàstics entre Lorenzo, campió, Rossi, Marquez I Pedrosa. I una nova batalla interna entre el Tro de Cervera Marquez i Valentino Rossi. Ni es miren i s'eviten. L'emprenyada és considerable
La Champions, a la fase de quarts, la F1 i les motos escalfen motors del cap de setmana, el dia que ens despertem amb la victòria del Barça de bàsquet al decisiu Clàssic amb el Madrid del Top16 de l'Eurolliga.
Benvinguts al cap de setmana. A disfrutar

dijous, 17 de març del 2016

El Trident estoca Wenger

La pluja i el Trident blaugrana va matar, segurament, Arsène Wenger i 20 anys a la banqueta de l'Arsenal.
Després de l'eliminació a la Cup la setmana passada ahir va caure la última peça del dòmino que podria salvar la temporada gunner. Els tabloides britànics ja demanaven el cap de Wenger. Avui ja el demanen amb safata de plata.
El Barça amb bon joc, però en una versió més pràctica que bonica va eliminar a l'Arsenal de la Copa d'Europa. Neymar, Suarez i Messi van rematar un Arsenal combatiu. Un molt correcte Arsenal, maldestre però correcte.
Però ja està. L'Arsenal al carrer. Els llibres d'història no posaran el bon joc dels gunners. Posaran la seva eliminació dels vuitens de final. I l'epitafi de Wenger: "El Trident del Barça transforma la vida en art". 20 anys a la banqueta anglesa. Una efemèride pels llibres d'història.
Mentrestant, el Barça ja és per novena vegada consecutiva al bombo de quarts on s'hi trobarà també el Bayern de Munic de Pep Guardiola que va eliminar al subcampió europeu, la Juventus.
Ahir, el Trident va estocar Wenger. Barça 3 - Arsenal 1.

dimarts, 15 de març del 2016

Drive i dòpings

Últimament el món del tennis s'ha vist tacat per la xacra del dopatge. Primer va ser Maria Sharapova que en una roda de premsa va anunciar que en el passat Open d'Austràlia li van detectar meldonium, una substància prohibida aquest any per les autoritats antidopatge.
La tennista que va convocar una roda de premsa va dir que desconeixia que aquesta substància estava prohibida, justament des del 2016. I que se'l pren com a recomenació mèdica per evitar la diabetis, malaltia que pateixen alguns membres de la seva família.
Digueu-me ingenu, però aquí els antidòping s'han passat. Em crec la tennista. Primer perquè és ella que ho fa públic, quan tothom es pensava que anunciaria que plegava. Segon, perquè si és per recomenació mèdica, en teoria les autoritats antidopatge ho haurien de saber pels molts controls que passen els esportistes. De fet, Sharapova ha admès que s'ha dopat. I això l'honora. Lance Armstrong va callar molts anys. Però no sé si en realitat és dòping. Si és recomenació mèdica, l'error, si n'hi ha, és el de Sharapova per no avisar d'aquesta circumstància als antidòping. Però ja fa anys, diu, que es tracta. El tema és molt enravessat. Suposo que si se l'hauria de sancionar. Però alerta ambla barra de medir, perquè el que ha fet Sharapova, poca gent ho fa: confessar-ho. Ara, les conseqüències són les mateixes: crítiques i els patrocinadors marxant en massa.
I de Sharapova a Rafael Nadal. El manacorí ha tornat a ser blanc de les crítiques del poble francès que l'acusen de dopar-se. I no ho fa el públic o els mitjans de comunicació de França. Michel Bachelot, exministra del govern de i ara tertuliana en un programa polític de la tele francesa, va acusar al tennista de dopar-se.
La resposta dels Nadal és contundent. Rafa, l'afectat diu que denunciarà a Bachelot i a qui a posteriori digui el mateix d'ell: que es dopa. Toni, el tiet, va dir-li a Bachelot, en una entrevista al Versió Rac1 del Clapés, Imbècil. Clar i català.
Nadal, és el blanc de les crítiques frnaceses, mancades d'una figura mundial campiona que representi el país al món, en matèria esportiva. Com al seu dia eren Gasol, o el Barça de Leo Messi. Res de nou.
Només que, aquest cop, amb les clàssiques acusacions de Nadal s'hi suma, el confés cas de Sharapova.
Un consell a tots. Si sabeu que algú es dopa, demostreu-ho. Parlar per parlar, jo també ho sé fer
Drive i doping. Passing shot amb pastilles i transfusions inclosa

dilluns, 14 de març del 2016

Idus de març esportius

El Barça goleja 6-0 al Getafe. El Madrid guanya a Les Palmes. L'Atlètic va apallissar al Deportivo
A Segona, el Girona va perdre a Almeria, el Llagostera va vèncer al Mallorca i el Nàstic va empatar amb la Ponferradina.
El PSG ja és campió de la Lliga francesa.
Victòria del Barça amb la Penya al Clàssic català de l'ACB a Badalona. El Manresa va perdre a València
Cap de setmana de Copes. En handbol, el Barça venç al Granollers en els quarts de final de la Copa i es classifica per la F4.
A Guadalajara, el Barça va caure a les semifinals de la Copa d'Espanya de Futbol Sala davant el Pozo Múrcia. L'Inter Movistar campió.
I al camp del Polo de Barcelona, els amfitrions van guanyar al Egara a la final masculina de la Copa del Rei d'hoquei herba. En dones, triomf del Club de Campo davant el Júnior de Sant Cugat.
Anglaterra campió del 6 Nacions de Rugbi, després de la seva victòria amb Gaŀles i el triomf d'Escòcia amb França.
Ítems esportius del segon cap de setmana de març: els idus de març esportius

dijous, 10 de març del 2016

El Nou Camp Nou

Mireu. No sé si el Nou Camp Nou té forma de ramen, de bol de fideus o de pastisset del Doraemon per allò que l'ha dissenyat uns japonesos. No en tinc ni idea què vol dir que "destaca per la seva relació amb l’entorn, donant profunditat, generant ombres i fent que els socis siguin els protagonistes de la façana i participin de l’espai lliure en tot moment.".
No sé fins a quin punt s'ha fet un homenatge al Camp Nou que havia estat construït el 1957. No sé si el nou Camp Nou és perquè Messi el fa petit. El nou només creix en 8.000 seients més que l'actual i que el dia del Villanovense, més que riure l'aspecte del Camp Nou actual feia plorar de buit que estava.
No sé si m'agrada o no el Nou Camp Nou. Només sé que mentre es guanyi tothom estarà content. Però si es perd serà el primer en rebre les ires dels aficionats a cops de mocador, xiulet, bengala, clatellot i alguna bestiesa més forta que se us pot acudir, que ja ha passat (oi senyor Gaspart). Perquè l'important de veritat a un camp de futbol és el què passa al tapís verd de sota de tot i els 22 protagonistes. Això, de moment cap arquitecte ho ha pogut rebatreu-ho. I pel què intueixo no veig la FIFA ara canviant el verd de la gespa per un blau elèctric amb incrustacions d'swarovski. Si han trigat 120 anys a modernitzar-se i aplicar la tecnologia, el què poden fer abans de tocar res més de l'hectàrea verda que rodeja l'Estadi.
Per cert, a part de posar l'Estadi maco bategem-lo amb un altre nom que no sigui Nou Canp Nou, rebunda massa i fa mal sentir "Nou Canc Nou" per boca dels periodistes de la capital. I si pot ser que pagui alguna empresa
Senyors, que al final és futbol i l'espectacle no són les llums de fora ni el sabor dels frankfurts. L'espectacle és a la gespa amb Messi i companyia. I això si, que no ens el toquin. Per tota la resta allà ells.

dimecres, 9 de març del 2016

El Waterloo de la Sincro

Una de dues si parlem de natació sincronitzada i ocupa portades. O guanya medalla o hi ha un merder de por.
Queden 5 mesos pels JJOO. Ergo, tenim merder dels grossos.
L'eliminació de l'equip espanyol dels JJOO en el Preolímpic i la baixa d'Ona Carbonell per commoció cerebral ha destapat l'olla i tot ha sortit escopit cap a dalt, cremant la cara a tots. Era evident que d'ençà de la marxa de la seleccionadora Anna Tarrés, alguna cosa va canviar. Ona Carbonell va agafar el relleu de la capitania a Gemma Mengual, la llegenda de la Sincro catalana. La Gemma es va incorporar a l'equip d'Esther Jaumà. Carbonell sostenia les esperances de medalla als diferents Campionats que participava. Russes a banda, seguien caient metalls, però ja no eren plates. Ens conformàvem amb bronzes dient que era normal que vivíem una altra època. En caure l'Ona, cau la xarxa de seguretat, es desperta del somni, adéu al somni olímpic on s'havia d'anar per ovaris i comencen les castanyes. Ha arribat Waterloo a la sincronitzada.
El que poca gent sabia és que Waterloo ja feia temps que havia arribat i que Ona Carbonell aguantava a cop de metall. La gestió de Fernando Carpena al capdavant de la Federació Espanyola de Natació és nefasta. Esportivament viu d'inèrcia. Dels èxits d'Ona Carbonell i Mireia Belmonte a la piscina. Però no hi ha relleu. Almenys a la Sincro, a la piscina encara podem trobar algun nenúfar d'esperança.
La forma en què Carpena va fotre fora Tarrés és de manual de com no fer les coses. Li quedaven pocs mesos de contracte. Però ell la fa fora a canvi de morterada. Tarrés ho denuncia i guanya el judici. Nova morterada que haurà de pagar les arques d'una teranyínica Fede. Mentrestant Tarrés tant tranquil·la millorant a combinats com França o Ucraïna que aspira a l'or a Rio.
I parlant d'Anna Tarrés. És protagonista perquè dilluns a la nit a una ràdio de Madrid es va quedar a gust davant la situació de la Sincro espanyola. Va repartir cleques a tothom. Amb el seu estil.
Acusa Ona Carbonell de borrar-se de l'equip de Rio, centrar-se al duo amb Mengual i deixar tirades a les seves companyes. Mengual respon amb bala. "Tarrés es mou per rancor, treu verí" Carbonell, calla, amb aquet to simpàtic i sempre somrient.
A l'actual cos tècnic de la Sincro, Anna Tarrés els hi diu prepotent i arrogant i que no li fa cap pena la situació.
Sobre Carpena, inútil, incapaç de capitalitzar els èxits i d'amiguisme anvers els qui li fan la pilota.
Només un comentari al respecte. Tarrés, potser té raó en les crítiques (no comparteixo o almenys no em vull creure que Ona Carbonell es va esborrar de l'equip). Anna Tarrés amb uns mètodes d'exigència duríssims (tal com és la natació sincronitzada) i dels quals s'han tret episodis mitològics com aquell que Tarrés va obligar a algú a empassar-se el vòmit), l'actual seleccionadora ucraïnesa va portar la Sincro espanyola a un nivell mai vist. Tarrés té tot el dret a xerrar perquè la seva opinió és gairebé totèmica i a les proves i medalles ens basem. Ella ho sap i s'hi posa bé. Ha agafat el rol de figura mediàtica i des del trampolí de la piscina, comentant campionats de natació a la tele o partits de l'Eurolliga de bàsquet a Esport3 (si això hi va fer i encara em pregunto perquè) va llançant missives. No li discuteixo les declaracions. Potser, el to. Però sempre ha estat així, directe, seca i sense embuts.
Avui li discuteixo però, la idoneïtat del moment. El mort està encara calent i Anna Tarrés li ha tirat la calç viva per rematar-lo. Potser no calia. Rio acabarà amb l'era daurada de la sincronitzada espanyola. com sempre i en tants esports amb les catalanes com a pal de paller. Perquè el Waterloo ha arribat ja a la Sincro

dilluns, 7 de març del 2016

Els meus 75




No. No és que Benjamin Button s'hagi reencarnat en mi i que tingui menys anys dels què aparento. Però estic de celebració. Més aviat estem de celebració. La secció de bàsquet del Círcol Catòlic fa 75. 75 anys d'una impecable i larga història, que comprèn moments inoblidables. Ascensos, desceneos, títols, Lligues, participacions europees... I sobretot comprèn petites històries d'una gran història. La del Círcol Catòlic de Badalona.

Amb el vostre permís, ja que l'autor del lliure directe sóc jo i que els amics del Blog del Bressol m'ho permeten, m'agradaria explicar-vos, la meva història amb el Círcol, el bàsquet del Círcol. La meva, que també són les petites històries de qui l'han viscut al meu costat, o al voltant. És la història d'ells i d'elles, de títols i decepcions, de petits i grans. I si, també de la ràdio. Indissociable a mi.
Entro a aquesta petita gran família, per casualitat, fa 10 anys, quan el bàsquet del Círcol té 65 anys. per tant, jo també estic d'aniversari, en part. I ho faig, com moltes altres vegades que m'ha passat en aquesta casa de casualitat.

Feia 8 anys que la meva relació de jugador de bàsquet es va acabar al parquet de Sant Josep, amb la satisfacció que m'havien ensenyat a botar la pilota, però que el més semblant que estaria de Michael Jordan seria en la definició comú d'homo sapiens. El bàsquet fins aleshores, el veia amb el meu avi a la tele, o a La Plana, ell a cop de cafè i jo a cop de qualsevol porqueria ensucrada que un nano pogués deglutir en aquell instant. L'avi ja no hi és. Però sempre recordaré els riures malèvols que feia quan un nano es fumia de lloros al parquet de La Plana.

Però ves per on, un dia, un bon amic que jugava el Círcol em va dir que tenia un partit molt important amb la Minguella i que volia que jo hi anés. Li vaig dir que si. Aquell matí, li vaig dir a l'avi que m'anava sol a Casagemes. Era una de les primeres vegades que anava a veure bàsquet, sol, sense la companyia de l'avi.

Aquell partit, de la categoria Junior enfrontava el Miguella i el Círcol, on jugava el meu amic, Marc Lozano, que resultava ser una de les estrelles de l'equip (ell ho deia). Doncs resulta que va fer el millor partit de la temporada (paraules textuals) Deuria ser veritat, perquè jo em vaig quedar enamorat. A partir d'aquell moment, de la mateixa manera que em vaig desenganxar de la mà de l'avi, vaig agafar la d'aquell nano i aquell equip. Vaig començar primer a seguir al Marc on anés i amb qui anés (Júnior, Sub21 o el Sènior, primer amb l'Emilio Arce i després ja fix amb el Francesc Castellet). De mica en mica, ja no vaig anar seguint al Marc sinó al Círcol i a entrar dins d'aquesta família. Ja tenia uns quants col·legues a qui seguir. Els del Círcol. Ells a la pista, jo al meu seient a La Plana, primera fila tribuna, 4 cadires abans d'arribar a la lateral del carrer Colom.

I em van enganxar. Ells, els Sèniors, els de l'Andreu Lladó, el Gonzalo Oteo, el d'en Cesc, en Santi i la Sandra i tants altri. Després per casualitat, vaig conèixer un home que resultaria clau perquè jo a hores d'ara estigui escrivint això i tantes coses. Josep Velasco. El Josep era el Coordinador i el que em va fer de cicerone en aquesta casa que és el Círcol. Li dec molt a ell. 7 de 10 anys i una tasca que m'apassiona i que per sort encara la puc fer seguir. I amb el Josep, va venir de casualitat, l'Alba. L'Alba Morales, jugava al Sènior Femení del Círcol. Ens vam conèixer i un dia em va dir que l'anés a veure. D'acord- li vaig contestar. El que no sabia, és que el Círcol femení jugava els seus partits a Montgat. I el que no sabia, és que acabaria disfrutant tant com un partit dels nois.

Era un ritual cada dos diumenges anar caminant, escoltant els programes esportius dels diumenges, fins a Montgat per veure el triumvirat, Júnior Femení - Sènior A i Sènior B femení. Veure l'Alba Morales, o la Laury Ruiz, la Maria Zambrano, la Marta Carreras, o l'Anna Carpio. La Carla Pons, la Carla Hernàndez o la Clara Navarro. I anar comentant la jugada amb els pares. Tardes de glòria en femení a l'exili de Montgat.

Després de 4 anys de bàsquet i Círol i de formar part de la família Círcol, un dia l'Andreu Lladó em diu que necessita un delegat per portar els números de l'equip. Entro en una nova dimensió del bàsquet que no coneixia des de  la meva època de nano de jugador a l'escola de bàsquet de Sant Josep. Jo a una banqueta. Era el Júnior Interterritorial de l'Andreu i un altre tros de pa beneït com el Jaume Lleal. Un primer any amb gent que ha arribat a jugar i juga al Sènior de copa. Vaig tenir la sort de portar els números del Martí Callau, l'Albert Reverter o el Xesco Gotzens i de gent tant bona com l'Èric Carreras o l'Albert Surrà a qui les lesions van tallar el que podria haver estat una gran progressió. Va ser un bon any d'aprenenentatge, però que es va veure truncat perquè l'àvia es va trencar el meluc i vaig estar 2 mesos fora. Vaig tornar i em van rebre emb els braços oberts i una tovallola del Círcol que encara conservo i faig servir per cert. Mai ho oblidaré. En 6 anys com a delegat d'equip en 8 conjunts del bàsquet del Círcol he vist de tot. I amb tots he après. En les bones i males experiències. I tots en tinc record. Amb el Basili Bellès al Sots21 vaig arribar a aprendre le que és el sofriment quan vols fer les coses bé i no te'n surts. Tres quarts del mateix amb el Júnior B del Josep Velasco. Mai vaig aprendre tant i vaig suar tant de tinta com els tres anys amb un mestre com el Ricvard Santiago. La revolució total, la Preferent Júnior i una F4 Cadet amb corbata. La foto és històrica. Per la calor que vaig patir i els riures d'algú encara avui recordant-t'ho. I gira el món i torno amb l'Andreu, avui, amb més experiència, més barba, menys panxa i amb molta més il·lusió que abans. Mai li agrairé prou el gest que va fer aquell setembre de 2010. Va crear un monstre.



I entre partits de delegat i delegat vaig descobrir la resta d'equips i em vaig involucrar amb tots els equips veient-los evolucionar. Amb els seus entrenadors i amb els pares. Quantes estones juntes. I quantes taules al costat d'una mestra com la Sandra Veguín. No he vist ningú amb dues mans fer el què feia ella amb una acat, dos bolis, una taula de marcador, la fletxa de possessió, les banderes de bonus i els indicadors de faltes. Un espectacle.

I partits i més partits. He vist créixer a nanos i nanes des de minis a Sèniors. He viscut ascensos increïbles, com el dia del Pratenc  amb remuntada inclosa i esparadraps com a dorsals. Alegries i descensos. He compartit llàgrimes i copes. i les he tocat. I les he viscut amb passió He vist formar-se un equip de 0 que ha arribat al més alt. Aquelles noies del Preinfantil femení, creat de nou, sota la batuta del Jaume Lleal, la Clara Navarro i el Pere Ruiz, que arriben al primer any a ser subcampiones de Catalunya a la final d'Almenar amb el Sant Nicolau, que un any després són campiones a Golmés, que després són Preferent Cadet i ara Júniors. On tenen el sostre? Jo no us ho puc respondre. De Preminis a Sèniors. Hores i més hores de bàsquet. Aquí i allà.

I sempre, si m'ho permeten amb la ràdio a les orelles. I una pregunta. Què fa el Barça o qui sigui? Però el què no m'hauria imaginat mai, que jugant-te tu un ascens a Segona em preguntessis què feia el Barça? Real com la vida mateixa, una de les components de les Sènior del Josan Garcia, un altre gran de la casa, em va preguntar què feia el Barça, si havia guanyat ja al Màlaga i si érem ja campions de Lliga 2009-2010. Vaig quedar al·lucinat.

Com al·lucinat, el dia que el Josep em va dir d'escriure les cròniques genèriques a la web del Círcol. Vaig llençar-me a la piscina i vam trobar aigua. Des de fa 6 anys, cada setmana intentem resumir amb més encert o menys el què fa cada setmana el Círcol. En aquests articles on han passat noms tant estranys com els Òscars de Hollywood, Johan Cruyff, Pep Guardiola o Son Goku, fa tres anys amb l'entrada del nou Director Tècnic l'Andreu Lladó vam acordar fer les cròniques més "professionals" però sense perdre la passió que caracteritza l'autor, és a dir, servidor de vostès. El Final de la Jornada és el resum del cap de setmana Círcol amb tots els protagonistes i on espero que veieu en l'escrit el què els nois van deixar a pista: rigor, passió i amor pel bàsquet i el Círcol.

Ja han passat 10 anys. 10 en els 75 anys del Círcol. 10 anys que han passat volant i que em puc considerar afortunat d'estar en aquesta família on tothom fa de tot, el que pot i a canvi de la satisfacció personal d'ajudar a algú i a alguna cosa a sentir-se bé i a fer-se gran. No és feina meva per jutjar si el que hem fet en aquests 10 anys han servit de molt. Però si és feina meva, agrair a totes les persones que m'han ajudat i m'he trobat en aquests llarg camí. Me'n deixaré molts, però sabeu que us estimo a tots per igual.

Al Marc Lozano. Xato, no ho saps prou el que vas fotre. Potser sense aquella esmaixada res del què he escrit hauria servit

Al Josep Velasco, qui em va obrir la porteta perquè entrés al Círcol
A la junta del bàsquet, al Joan Callau per deixar-me formar part del Círcol. I a l'actual: a la Rori Pruneda, al Pedro Muñoz, a la Isa Marcos, a la Sandra Veguín, a la Maite Leal, al Ferran Mañé, per la confiança i pel gets que vau tenir aquell dia al Tanatori amb la mort de l'àvia. No ho oblidaré mai.
A la Junta Central, als seus Presidents que he conegut, l'Anna Pruneda, el Xavi Grau i el Toni Forteza
A l'Andreu Lladó. Xato, has creta un monstre. Espero haver après alguna cosa de tu. Ets per sobre de tot una bona persona disfressada de jugador de bàsquet. Gràcies per la confiança. I espero que mai aqueta passió que sents pel bàsquet i que és contagiosa, no la perdis mai.- Aquí em tindràs pel què necessitis.

A cadascun dels jugadors i tècnics a qui he vist, compartit banqueta, grada, dinars, sopars. Molts noms i moltes vivències. Des dels Minis/Preminis de la Clara Navarro i la Marina Cano, la puresa del bàsquet, a les cracs de les Sènior i les hores i hores de Montgat. Al Francesc Castellet, que de tant malalt que és de bàsquet va deixar el Sènior A, el dia que a casa seva van poder fer un cinc inicial amb ell, la dona i les tres criatures. Molta sort. I al Víctor, a qui li desitjo molts èxits, que segur que els tindràs amb aquest Sènior, que ara és el teu i que segur que aconseguiràs mantenir a Copa. I al Ricard Santiago. Nano, quins tres anys. Quantes coses hem viscut i quan m'has fet vibrar. Tu vas ser el primer a qui vaig dir que l'àvia va morir. Perquè estàvem junts quan em van trucar. Una abraçada teva va ser l'inici del reforç moral en uns moments complicats

Als pares, complement indispensable de suport, xerrades i amistats

Al Pere Costa, o al Senyor Costa, ja no sé que posa al seu DNI de nom. La saviesa i l'experiència de 75 anys a la casa. I amb tantes converses a l'esquena i tantes que hem de fer algun dia...
A la Sandra Veguín. Ja t'ho he dit abans, però gràcies per tantes lliçons que ni tant sols tu saps que m'has donat. I per la confiança.

I quin és el futur del Círcol? Suposo que ja ho heu llegit als diaris. Ahir els socis vam decidir que Sant Anastasi 2, la Seu social del Círcol sigui del Círcol. Si tot va bé, d'aquí poc, el Reis s'avançaran i vindran  a deixar-nos un regal avançat i una carta de desitjos i ordres per fer. I aquí estarem per acomplir-les. I jo, mentrestant, entre els asos de la pilota i els altres Reis de l'esport intentarem repartir joc al Círcol, escrivint les seves vivències i si pot ser compartint el dia a dia d'un equip com a delegat. Si Déu vol i els del Círcol ho volen.

Si en aquests 10 anys l'aventura del Círcol ha estat apassionant, entrem al compte enrere a una nova era que promet ser molt i molt gran, que espero seguir des de dins. A tots vostès, a tots vosaltres els que feu/fem el Círcol, GRÀCIES PER TOT.

I PER MOLTS ANYS. PER MOLTS MÉS DE 75 ANYS.

Març, marçot... Mata la Lliga?

Primer cap de setmana del mes de març que ens deixa la 27ena jornada de Lliga a Primera conclosa amb els triomfs del Barça a Eibar en un partit de traca i mocador de l'equip i amb exhibició de Messi, del Madrid 7-1 amb el Celta i de l'Atlètic guanya al València a domicili. Per tant, just abans d'encarar les darreres 10 jornades del Campionat, tot igua: Barça líder, Atlètic a 8 i Madrid ax12. Avui juga l'Espanyol amb el Rayo.
A Segona, el Nàstic va empatar al camp de l'Alcorcón, el Llagostera va empatar al camp de l'Elx i el Girona va guanyar al camp del Mirandés.
Històric moviment al futbol. La International Football Association Board, l'organisme que regula les lleis del futbol, accepta l'us de la tecnologia al gol per evitar polèmiques. En parlem demà
En bàsquet, després de la derrota a pista del Khimky en jornada Eurolliga, el Barça va derrotar a l'Unicaja de Màlaga. La Penya va guanyar al Sevilla i el Manresa cau amb Obradoiro
En handbol, el Barça va guanyar al Rhein Neckar Lowen alemany en jornada Champions i passen directament a quarts de final com a primers de la fase de grups sense haver de jugar els vuitens.
Al preolímpic de Rio de Natació Sincronitzada Ona Carbonell va rebre un cop al cap a l'entrenament previ que li va causar una commoció cerebral que li va impedir competir amb l'equip espanyol que va quedar eliminat dels JJOO.
I en waterpolo, s'ha celebrat a la piscina del Sabadell, la Copa del Rei amb victòria del Barceloneta davant el Sant Andreu.
Març, marçot... Mata la Lliga i el fred si pot

dijous, 3 de març del 2016

Un Raig cap a la Lliga

Avui hi ha jornada intersetmanal de Lliga que el Barça afrontarà amb 5 punts respecte l'Atlètic de Madrid que va guanyar a la R. Societat dimarts en el partit que obria foc, i amb 9 respecte el Madrid que va guanyar ahir al Llevant.
El Barça viatja a Madrid per jugar al camp del Rayo Vallecano del controvertit Paco Jémez, un tècnic que no deixa indiferent a ningú. O t'agrada o no. Pel seu futbol i discurs.
El Rayo de Jémez és valent. Lluny de tancar-se per no encaixar gols, ell proposa anar a l'atac sempre. Aquesta estratègia que li pot funcionar amb equips de la seva lliga que proposen el catenaccio, no així amb els equips grans com Barça i Madrid. I és aquí on li cau toves de llibre.
Però almenys, Jémez és coherent. Mor amb la seva idea de futbol tant si agrada com si no.
Avui, a les 21:00, el Barça té una nova oportunitat de seguir mantenint les distàncies amb els perseguidors, davant d'un conjunt que amb aquest sentit li posarà fàcil ja que deixarà espais en defensa. Per tant, el trident es pot inflar a cor que vols si està fi, en un terreny de joc amb mala gespa i de dimensions reduïdes això si.
Avui, Rayo - Barça. Un Raig en direcció Lliga

dimecres, 2 de març del 2016

25 dies sense El Brujo

La història del Barça viu sempre al llindar de l'èxit, el fracàs, el paranormal i l'extraordinari. La tuberculosi de Kubala, l'hepatitis de Maradona, la final de Berna i els pals, Kaiiserslautern i Bakero, Duckadam o com falla 5 penals davant l'Steuaua de Bucarest a la final de la Copa d'Europa de Sevilla 86, el Motí de l'Hespèria, Gaspart, al loro, les baixades de calçotets a l'aeroport de Joan Laporta...
El què va passar, però l'1 de març de 1981 és el fet més bèstia que ha patit la història del Barça: el segrest d'Enrique Castro "Quini". Ja no és malaltia, ni la mala sort, ni mala gestió. Era un segrest, un delicte, independentment que fos el davanter del Barça de principis dels 80, un mite del futbol espanyol i quelcom més, molt més a l'Sporting de Gijón.
Rememorem avui, quan s'ha complert el 35è aniversari un fet que va marcar primer evidentment la persona, després al club i després va alterar el Campionat de Lliga.
Abans d'aquell 1 de març, el Barça anava llençat cap a la Lliga, títol que no s'aconseguia des del 1974. Era imparable. Estava a 2 punts del líder l'Atlètic de Madrid, amb qui jugaria la setmana següent. Només el què va passar i que evidentment era imprevisible podria haver alterat la bona marxa de l'equip d'Helenio Herrera.
Al Camp Nou, aquell diumenge 1 de març, l'Hèrcules va rebre 6 gols amb dos gols de Quini. Era imparable. El Barça presentava candidatura seriosa a la Lliga. En acabar el matx, Quini, és reduït per tres homes i posat al maleter d'un cotxe. Tres homes aturats que buscaven una solució econòmica ràpida a les seves penúries. Van reclamar 350 milions de pessetes.
El moment polític i social a l'Estat Espanyol era molt convuls. Només feia 8 dies del cop d'estat del General Tejero i l'assalt al Congrés dels Diputats. A més la banda terrorista ETA estava en un moment àlgid d'activitat. Això ho van aprofitar aquells segrestadors.
A Quini, el tenen 3 llargues hores tancat a un maleter d'automòbil donant voltes i amb els ulls embenats. Posteriorment tancat a un zulo d'un pis a Saragossa.
Els captors diuen que volen 350 milions i que els volen recollir a Suïssa, per allò de ser un paradís fiscal i que no es revelaria les dades dels clients que belluguen tanta pasta. El vicepresident social del Barça en l'era Nuñez,  Nicolau Casaus, va dur el maletí a l'aeroport de Ginebra. Allà també hi era un dels captors de Quini. En coŀlaboració amb la policia suïssa, el segrestador va ser detingut i va confessar l'amagatall de Quini.
25 dies després, Enrique Castro Quini és alliberat. El Brujo, perdonaria els seus captors. Com hem dit uns desesperats desempleats.
25 dies on un Barça fins aleshores llançat queda consternat i perd els partits davant Atlètic i Salamanca i empata un altre partit amb el Saragossa. La Lliga s'escapa.
Però no la Copa. Una d'especial per Quini, que després de tot el què passa arriba a disputar la final del torneig del KO davant l'Sporting de Gijón, el seu altre equip, el club del seu cor. Al Vicente Calderon, el nostre protagonista marca 2 gols decisius per alçar el títol. Quini amb 30 gols en 20 partits de Lliga també és el Pichichi de la temporada, el màxim golejador d'una temporada complicada, estranya i malaurada inoblidable per Enrique Castro Quini. La dels 25 dies sense el Brujo

dimarts, 1 de març del 2016

El millor President del Barça treballa a Concha Espina

Quin és el millor President de la història del Barça? Josep Lluís Nuñez, l'etern Pecident? Joan Laporta, el Noi Martini que va fer renéixer de les cendres el club, gràcies a Ronaldinho, el surfer de Porto Alegre de l'ortodòncia impossible i el somriure etern? Joan Gamper, el Pare Fundador d'alguna cosa més que un club, vingut de les muntanyes de la Heidi? Joan Gaspart, amic i vispresident? No, aquest no, segur
Doncs jo ho tinc clar. Florentino Pérez. Mai ningú havia fet tant per contribuïr a la felicitat del poble culé. I això que ho va fer des de la llotja principal del camp de l'etern rival. Florentino és els galàctics, els Zidanes i Pavones, el de les calerades indecents, el dels negocis bruts, les requalificacions al Bernabeu, ACS, Bankia i les obres perquè no es jugui la final de Copa. I el d'aquesta alineació terrible: Del Bosque, Queiroz, Camacho, Luxemburgo, Garcia.Remon, López Caro, Capello, Schuster, Juande, Pellegrini, Mou, Ancelotti, Benitez. 13 entrenadors sacrificats. I queda Zidane que seguint així serà el 14è
Ah i els dels 12 títols en gairebé 13 anys amb dues Copes d'Europa i tres Lligues.
Mentrestant a Can Barça, Nuñez (1 any), Gaspart, Reyna, Laporta, Rosell, Bartomeu. El Barça de Leo Messi, el millor jugador del món; el de la Masia, el de l'orgull, el del reconeixement mundial. El de la davantera, Messi - Eto'o - Henry, la MVP de Messi - Villa - Pedro, la MSN, de Messi - Suarez - Neymar. El de Van Gaal (1 any, primera part), Serra Ferrer, Rexach, Van Gaal (segona part), Antic, Rijkaard, Guardiola, Tito, Tata i Lucho. Els 4 primers sacrificats, els darrers llorejats, excepte el període Tata.
Ah i el Barcelona dels 26 tiítols, amb 4 Copes d'Europa, 8 Lligues i 3 Mundials de Clubs entre altres. Dos triplets, un sextet
A Can Barça, els incendis i les criris bèsties, les tempestes un cop passades ressorgeixen el Barça de les ruines en títol i sacrificats. El Dream Team va començar pel Motí de l'Hespèria i l'infart de Johan; Guardiola va començar quan el surfer de l'ortodòncia impossible va posar cremallera a la seva boca dentuda; l'actual Barça comença amb la rajda de Zubizarreta a Anoeta. Guillotina, incendi, tempesta... calma... títols
Al Madrid, l'incendi només deixa destrucció, victimes i sacrificats. Però cap veritable culpable que salti del vaixell. 13 entrenadors, camí del 14 en 13 anys. Potser no. Segur, que la culpa no és només del tècnic. Però la democràcia de l'Ésser Superior fa impossible que algú assalti la palestra. Ja es va assegurar al seu dia que cap Ramon Calderón torni a ocupar el tron que ell es va construïr a mesura. La felicitat al madridisme és efímere. Un any i gràcies, o menys.
Florentino Pérez és un personatge odiat però que es fa amable per les seves encícliques papals a peu de Bernabeu. És Vito Corleone amb veu de Mossèn Papiol de la Competència. Se'l compara amb Ramón Mendoza. No és comparable. Florentino és de dretes, però no feixista almenys que jo sàpiga (almenys ell no fa manifestacions públiques al respecte, o jo les desconec). Mendoza, amb "salts de polaco el que no bote" i altres perles contra Catalunya era un dels representants de l'Espanya Underground que conformava un triangle madrileny amb altres il·lustres pollastrots de consideració com Jesús Gil a l'Atlètic (Imperioso a banda) o José Maria Ruiz Mateos al Rayo (Payaso Fofo, o l'abella dels flams Dhul a banda)
Les úniques alegries del Madrid de Florentino ve del futbol... aeri, del bàsquet. Com Joan Gaspart al seu dia.
Mai cap President ha contribuït tant a la felicitat del poble culé. Per títols, per pàgines de diaris, per bestieses construides i dites a base de bitllets morats.
Si a l'esplanada del Camp Nou hi ha una estàtua de Joan Gamper i al Museu el mural dels Presidents, cal imperiosament una estàtua per Florentino Pérez, el nostre President a l'ombra, el nostre Joan March, aquell espia català que va traïcionar el règim nazi treballant des de dins mateix, com espia doble dels aliats.
La feina de Florentino amb el Barça és impagable. Dinamita el Madrid a cara descoberta, ho veu tothom. No hi ha trampa ni cartró.
Florentino Pérez, el millor President de la història del Barça. De la traïció amb Figo als 26 títols blaugranes. Perquè com Kevin Roldán, a Can Barça, amb Florentino va començar tot